Aquest cap de setmana Albert Rivera i Pablo Casado han regalat uns dels discursos més durs contra el moviment republicà de les últimes setmanes. Malgrat el fet que ja és una tònica habitual, mai hem de desistir a l’hora de denunciar la bel·ligerància retroalimentada del PP i C’s contra el moviment republicà.
Casado i Rivera estan fets l’un per l’altra, competeixen per veure qui la diu més grossa i gaudir del titular més populista. El fet que coincidís el Comitè Executiu Nacional de C’s amb la Junta Directiva Nacional del PP era un al·licient més perquè, aprofitant la proximitat de la Diada, tots dos fessin un pas endavant en el llenguatge repressiu que no fa més que reflectir el caràcter feixista de les seves idees.
Frenar l’independentisme és el mateix que combatre el terrorisme, meditava Rivera a l’hora de plantejar una via per unir l’espanyolisme. L’experiència del País Basc és el camí per fer front al republicanisme, replicava Casado pocs minuts després. La diferència entre les dues formacions, però, rau en un fet distintiu, i és el poder dins el Senat que encara té el Partit Popular. La cambra que va aprovar amb els vots de PP, PSOE i C’s aplicar el 155 ara pot ser testimomi de com la majoria absoluta del PP aprova unilateralment reaplicar l’articulat de la repressió però amb una durada i una extensió majors.
Rivera i Casado es retroalimenten amb un discurs repressiu, reflex de la llavor natural feixista que ha fet créixer les seves formacions. Mentrestant, el PSOE, l’alternativa amb la qual alguns independentistes s’hi aferren com un clau roent, no és capaç de proposar cap altra cosa que un referèndum sobre un nou Estatut que, com tots els que s’han aprovat al llarg de la història, tindrà un recorregut tan llarg com la carrera musical de Carmen de Mairena.
Fa mesos que des d’aquest mitjà, igual que des de Revista Mirall, alertem que ens trobem en mig d’una lluita antifeixista. Una expressió actualitzada i adaptada al segle XXI que, en el cas de l’Estat espanyol, ha vist en l’article 155 la manera de frenar els anhels dels republicans catalans. A 24 hores de la Diada, i segurament d’una altra expressió multitudinària del republicanisme als carrers, hom no es pot fer cap altra cosa que qüestionar fins a quin punt la causa independentista no ha vist que davant seu no hi ha un interlocutor demòcrata, sinó un lleó que resta a l’espera d’un moment de debilitat per esbudellar el que queda del cos.
