Aquests darrers dies hem tingut notícies rellevants pel que fa al vessant judicial del Procés. D’una banda, la decisió del Tribunal General de la Unió Europea de retornar provisionalment la immunitat parlamentària al president Carles Puigdemont i als consellers Toni Comín i Clara Ponsatí; i d’altra, l’informe del Comitè de Drets Humans del Consell d’Europa, que demana l’excarceració dels presos polítics de l’1-O.
Ahir mateix, un analista polític espanyol em va fer una reflexió en relació al MHP Carles Puigdemont amb aquestes paraules: “Jo diria que en Puigdemont s’està quedant sense momentum, sense rellevància. Ara té una gran oportunitat per guanyar-la. Ara, en Puigdemont hauria de tornar a Catalunya. Seria trending topic mundial, posaria en grans dificultats al govern espanyol, de passada al seu soci ERC, i acabaria el seu exili tot guanyant i consolidant el seu rol de vaca sagrada catalana per sempre més”.
La primera reacció a aquesta proposta va ser: “Quines ganes que tens que l’agafin i el tanquin a la presó! Saps molt bé que Espanya prefereix capturar en Puigdemont encara que això li suposi l’expulsió de la Unió Europea. A més, la condició de màrtir ja la té, i segueix sent útil. Per què arriscar-se?”
Ara bé, la proposta té un punt de disruptiva que, passada la primera reacció, fa pensar. I molt. Si es fa una analogia amb el joc dels escacs, les dues alternatives que apareixen són interessants de comparar:
“Enrocar-se”: típica jugada defensiva orientada a protegir el Rei propi, tot i que condiciona la flexibilitat del teu atac. Una bona opció si busques unes “taules” o, si més no, guanyar temps. Aquesta és l’opció triada pel MHP Puigdemont ara mateix: resguardar-se a Waterloo, amb l’altaveu internacional i la immunitat que li dona l’Europarlament, tot fent una feina de sensibilització i lluita judicial internacional.
“Escac al Rei”: suposa passar a l’atac en el joc, una jugada que seria assimilada per Puigdemont si, aprofitant la immunitat reconeguda per Europa, vingués a trepitjar el Principat. Els altres han de moure peça, perquè saben que els teus peons t’aniran al darrere.
Què cal fer? Per decidir, cal analitzar bé quina seria la resposta de la Lawfare o guerra judicial espanyola, així com de la pròpia Unió Europea. I també cal saber si persistirà, i anirà calant, el missatge dels mitjans públics, privats i de certs partits polítics, d’oblidar l’1-O i la via unilateral.
Potser la resposta al dilema per part del MHP Puigdemont serà esperar, i així poder valorar, l’evolució de la mesa de diàleg a què es va comprometre el PSOE fa dos anys amb el suport de la presidència del Govern de la Generalitat i a la qual acaben de donar dos anys més de marge. Passat aquest temps, serà el moment de passar a fer l’escac.
Només s’hi intueix un problema: en el joc dels escacs, el temps per a cadascun dels jugadors està limitat per un rellotge. El Procés possiblement sigui etern, però les persones no ho som. Ni les persones normals, ni les extraordinàries, com ho són tots els nostres polítics exiliats i empresonats.
Carles Salvadó Usach
