Un enginyós piulador, @xmenduina, ha llançat a la procel·losa xarxa de l’ocellet un agudíssim acudit: ‘No por favor, siéntate tu’. Ada Colau a Rosa Parks. Montgomery Bus. 1955”. La piulada corre com una fura per totes les xarxes socials. El cas és que ningú com ell ha estat capaç de captar de manera tan diàfana la histriònica personalitat de l’alcaldessa. Colau és encara el mateix personatge que va intentar triomfar com actriu o que el 2007 es va disfressar de l’heroïna Supervivenda per a salvar la ciutat de les polítiques d’habitatge municipals dels socialistes. Una dona fins despús-ahir relativament anònima que per a sorpresa de tots, des de la PAH, en el context dels anys durs dels desnonaments, va ser capaç de passar la mà per l’esquena tant als preparadíssims xicots de Xavier Trias i als confiats pesecers convertint-se en l’alcaldessa de la capital de Catalunya.
Darrerament Colau recorda aquell vellet que assegurava haver passat per un camp de concentració nazi després d’haver estat testimoni de tots els fets històrics més importants de l’Espanya del segle XX, sense tenir més proves que la seva pròpia paraula.
En plena tempesta del Me Too, quan dones famoses de mig món van decidir denunciar que havien estat víctimes d’abusos sexuals, Colau va sorprendre tothom afirmant que també ella havia estat a punt de ser violada dues vegades. Ho va contar el 2017 durant l’entrega del XII Premi 25 de novembre. En la primera de les ocasions, va explicar, va ser un tipus de gran envergadura que l’esperava a la porta de casa i que, sobtadament, va fugir espantat en aparèixer un noi en patinet. En la segona ocasió, uns quants homes sortits de dos o tres cotxes, van envoltar-la en La Rambla de Catalunya. Si no arriba a aparèixer un cotxe de la policia, Colau està convençuda que l’haurien raptat i violat en grup, és clar. La policia la va salvar, sí, però els agents, tan mesquins com masclistes, no es van estar de retreure-li com anava vestida.
A finals d’aquell 2017, a rebuf del debat polític sobre els drets del col·lectiu LGBT, l’alcaldessa va confessar en el programa de Tele 5, Sálvame de Luxe, que era bisexual. Colau hauria tingut diverses relacions amb dones però cap com la que va viure amb vint i pocs anys amb una noia italiana. Una història bellíssima, tendra amb la qual, i per uns dies, va ser la icona dels drets del col·lectiu LGBT.
Mentre la seva oposició s’esgargamellava intentant colar algun tema en l’agenda mediàtica, Colau triomfava als mitjans parlant sobre si mateixa. El juny de 2018, El Mundo, publicava una entrevista amb la dirigent amb aquest titular: “Que una mujer bisexual y pobre llegué a alcaldesa crea disrupción”. Una bona reflexió, sens dubte. Però, sobretot, un bon atac preventiu. Fet i fet, a veure qui és el valent de l’esquerra -o de la dreta de la democràcia cristiana- que té valor per as ficar-se amb algú amb aquest perfil.
Fa res, Xavier Domènech, cansat de les tensions internes en els Comuns, de no poder dir fava, abandonava la formació. Durant unes hores bona part de l’opinió pública va amanyagar-lo posant en relleu la seva vàlua política i dolent-se de la seva pèrdua. A Colau, responsable poc o molt del decés del seu company, li va faltar temps per a sortir a la premsa explicant que també ella s’havia plantejat durant el darrer any abandonar el vaixell.
L’última confessió de Colau ha sigut de traca. En plena guerra dels màsters, l’alcaldessa ha assegurat que la directiva d’una multinacional, quan va entrar en política, li va oferir ‘ajudar-la’ per a acabar la carrera de Filosofia. Com és normal, molts li han retret que no ho denunciés mentre la Universitat de Barcelona, on va estudiar, ha demanat explicacions.
L’altre dia, durant la tradicional ofrena a Rafael Casanova, Colau portava un llaç groc. Era la primera vegada que la veiem guarnida amb el llaç, justament ara que a Espanya comença a moure’s una certa dissidència contra la repressió de l’Estat i en el moment, també, en què des de certs sectors de l’independentisme es creu més necessari que mai cercar aliances amb el món dels Comuns. L’11 de setembre tocava groc, un altre dia ja veurem.
Colau és com Forrest Gump. Prometo que ho dic sense ànim d’ofendre. Vull dir que com el personatge de Zemeckis, cap limitació no li ha impedit arribar al capdamunt. A més, Colau ha estat també testimoni, des de la seva irrellevància de ciutadana d’a peu, dona i pobra, d’esdeveniments quotidians d’una gran càrrega simbòlica, d’una enorme transcendència per a la col·lectivitat. Colau és dona, és pobra, és víctima d’abusos, és bisexual, és negra…
L’acudit de Colau i Rosa Parks, és una bona metàfora d’un personatge a qui, de vegades, li és impossible contenir el seu narcisisme però també és una mala notícia per a la ciutat. La imatge d’algú tan important explicant històries tan increïbles resulta del tot desencoratjadora en un context on la ciutadania té la impressió que el poder ha estat colonitzat per una banda d’impostors que actuen a conveniència dels seus prejudicis i interessos inconfessables.
No és per a riure. Algú deuria de dir-li a l’alcaldessa que deixi per un temps de fer storytellings i que es concentri en posar ordre entre els seus, en gestionar una ciutat que aquest estiu hem vist com queia als inferns de la brutícia, la inseguretat, la vulgaritat… Prou d’històries, si us plau.
Francesc Viadel
