Després de diverses setmanes de confinament i d’aplicació de l’estat d’alarma, ja sabem que la valoració que fa la població de com el govern espanyol està gestionant la crisi sanitària no és massa favorable. El baròmetre especial del CIS del mes d’abril advertia que gairebé la meitat dels espanyols confien poc o gens en les polítiques del govern de Pedro Sánchez per resoldre la crisis de la Covid-19 (fins i tot una cinquena part dels votants del PSOE admet que confia poc o gens en el govern Sánchez). En el cas dels catalans, segons l’enquesta del CEO sobre l’impacte de la Covid-19, la meitat afirma que el govern espanyol “no sap com resoldre els problemes de la pandèmia”. Són xifres alarmants davant d’una crisi que ha tingut, té i tindrà unes conseqüències personals, socials i econòmiques molt greus. Si en moments de dificultats socials tan adverses els governs no són capaços de generar confiança a una majoria àmplia de la població, el malestar no només pot provocar el descrèdit d’aquells que governen sinó que també pot generar una profunda desestabilització del sistema polític.
La gestió de la crisi de la Covid-19 ha posat al descobert la feblesa i la inconsistència d’un govern minoritari i de coalició nou de trinca. I el que és més greu encara: palesa la manca de coherència amb els designis expressats en una investidura que el candidat Pedro Sánchez va guanyar amb només 167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions. Es va anunciar que tindríem un govern de coalició responsable i compromès que adoptaria polítiques progressistes, però el que tenim és un desgovern irresponsable d’un sol partit (Podemos està quasi desapareguda) que està adoptant polítiques reaccionàries.
Les grans crisis són les que, precisament, permeten als governs mostrar més la seva essència ideològica. La greu crisi sanitària hauria estat un bon moment per demostrar a la societat espanyola que el nou govern era diferent dels anteriors per ser de coalició, per ser progressista i per ser valent en revertir les severes dificultats de la població, amb una veritable transformació del model polític existent i amb una profunda regeneració social. Però res de res. La filosofia governamental que ha desemmascarat la crisi no té res a veure amb les proclames ideològiques que es van fer en el debat d’investidura. Allò que en deien govern de “coalició progressista” era una enganyifa.
La millor solució “progressista” que han trobat per fer front a la crisi de la Covid-19 és decretar un estat d’alarma “excepcional” amb una greu limitació de drets fonamentals (com el de manifestació o el de reunió) i amb una injustificada restricció de llibertats (com la d’expressió, la d’opinió o la de protesta). També volen fer creure que és molt d’esquerres adoptar polítiques radicalment centralitzadores, suprimir més de trenta anys de competències autonòmiques en matèria de salut i decapitar la capacitat de decisió dels governs autonòmics, que són els que més coneixement tenen d’aquest àmbit. Els criteris erràtics i poc transparents de comunicació de crisi que ha adoptat el govern espanyol, on primer es triaven les preguntes i després es limitaven els interrogadors, tampoc són massa transformadors. Assegurar primer que el virus no entén de fronteres (per menystenir els governs autonòmics) i després adoptar com a referent Javier de Burgos i enaltir la divisió provincial vuitcentista com terme territorial ideal per acotar la gestió de l’epidèmia tampoc són decisions gaire subversives. Finalment, no sembla massa revolucionari voler innovar una fórmula per afrontar crisis sanitàries amb l’inefable protagonisme i la hiperactiva participació de l’exèrcit, la policia espanyola i la guàrdia civil, com si el virus fugís corrents amb la presència d’uniformats o es pogués erradicar a base de garrotades.
Els experts en salut pública, els epidemiòlegs i els viròlegs afirmen que el confinament va arribar massa tard, i que el desconfinament arriba massa aviat. I tots veiem com a diari s’anuncien, sense l’aval dels científics, mesures i decisions que s’han d’aplicar d’immediat i que després, quan s’ha de concretar com implementar-les, s’improvisa de mala manera o es va fent marxa enrere a mesura que es va veient l’abast de l’error. I si bé la capacitat d’improvisació és una virtut del bon polític, en moments d’incertesa i de crisi, només els incompetents i els irresponsables converteixen les decisions sense estudi ni preparació en estratègia per a la resolució de crisis. Davant de reptes transcendentals, el bon líder ha d’improvisar molt poc i, quan ho fa, se’n surt. Els mals governants, en canvi, són els que fan veure que ho tenen tot sota control, que no deixen que ningú participi en les seves decisions i improvisen sense base ni criteri. Aquest és, malauradament, el cas del govern espanyol: sense previsió i sense rumb.
Ara hem d’esperar que els científics, amb els pocs recursos econòmics que han rebut en els darrers anys, trobin solucions per immunitzar-nos davant de la infecció del virus, i medicaments que evitin conseqüències greus en cas d’infecció. Però serà la política i els polítics els que ens han de facilitar els instruments per contrarestar les múltiples crisis que vindran i que, de fet, ja tenim a sobre arran del coronavirus. I després de veure com està fent front a la crisi sanitària el govern de Pedro Sánchez, els auguris avui no són massa bons.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
