És evident que els caps pensants que van dissenyar l’estratègia d’ERC després de l’1 d’octubre del 2017 han quedat absolutament desacreditats. I no només per errar estrepitosament en els objectius, sinó també perquè una simple lectura de les enquestes del Centre d’Estudis d’Opinió advertia clarament de les quatre plantofades electorals del partit republicà. Amb tot el que es va aconseguir per arribar al referèndum d’autodeterminació de l’1 d’octubre, cal ser políticament molt sapastre per dissenyar una tàctica política i ideològica per portar el partit a la deriva. El desembre de 2022 ja vaig publicar quatre articles ( 5/12/22, 7/12/22, 9/12/22, 12/12/22) que miraven d’advertir, amb dades demoscòpiques, que el partit republicà i el govern d’ERC anaven pel pedregar. La vanitat, però, encega als orgullosos i petulants. Massa “cervells” i molt poc sentit comú.
A qui se li va ocórrer el pla d’aigualir l’ideari del partit amb la intenció d’“eixamplar la base”? Qui va considerar que els 2.300.000 vots a favor de la independència de Catalunya que hi va haver en el referèndum, en un escenari d’extrema violència policial, no eren suficients per tenir una bona base per assolir la independència? Quins il·lusos es pensaven que “ampliant la base” podien fer canviar el govern i els poders fàctics de l’Estat espanyol en el sentit de respondre positivament a les demanades independentistes? Per què des del lideratge d’ERC es va passar de compartir l’eufòria independentista de l’octubre del 2017 a negar tota mena de legitimitat al referèndum? Com es pot impulsar una estratègia tan deslleial amb els milers de persones que van fer d’aquell dia l’acte polític més heroic de la seva vida?
Les dades demoscòpiques dels darrers anys anaven demostrant un alarmant canvi de perfil de l’electorat d’ERC. Si bé per als “cervells” d’ERC era un bon indicador dels bons efectes de les renúncies programàtiques i de la desradicalització del partit en la línia d’abraçar més sensibilitats ideològiques, per a altres era un canvi incomprensible de valors i un arraconament absurd del sentiment independentista i catalanista. Aquest gir moderat també s’ha vist en l’acció del govern Aragonès, més destinada a satisfer un ampli sector social amb la gestió de l’autonomia que a impulsar els compromisos de l’apartat de l’Acord de Govern sobre l’“Estratègia independentista per a fer la República catalana”. El Govern Aragonès no ha fet res, com s’havia compromès, per “incrementar la mobilització ciutadana per a una confrontació democràtica”, per “tenir unes institucions de govern amb agenda independentista”, ni per “preparar escenaris de confrontació democràtica per guanyar l’exercici efectiu del dret a l’autodeterminació”. La deixadesa d’aquesta part de l’acció governamental ha comportat una mala valoració de l’electorat independentista a la gestió del govern d’ERC. Els catalans partidaris de la independència han passat de valorar l’acció del Govern de Catalunya amb una mitjana de 7,3 l’octubre del 2017 a valorar-la amb una mitjana de 3,8 l’octubre del 2022 (la sortida de Junts i l’entrada de consellers no independentistes i desvinculats d’ERC va empitjorar la valoració del Govern). El març del 2024, la valoració del govern d’ERC per part dels catalans independentistes era de 4,3 (similar a la dels catalans no independentistes, que era de 4).
Algú recorda l’ensarronada de la taula de diàleg? Més enllà de voler refredar i oblidar la victòria social de l’1 d’octubre i la salvatge repressió policial i judicial, la taula de diàleg es va muntar sota la inacceptable premissa de no parlar del dret a l’autodeterminació, ni del respecte pels drets fonamentals dels catalans, ni de la llibertat de tots els presos i exiliats polítics (no d’uns quants), ni tampoc de l’absolució de milers d’encausats. Per què el govern de Catalunya i ERC ho fiava tot a una taula de negociació que va ser, des de l’inici, una presa de pèl i un fiasco absolut? Com es pot cometre l’error de caure diverses vegades en el parany de negociar amb un interlocutor enrocat que no fa altra cosa que enredar-te i anar posposant debats per resoldre el conflicte amb Catalunya? I ara s’han inventat el miratge del finançament singular, del qual ningú en sap els detalls i tothom preveu el resultat final.
Algú recorda aquella malgirbada iniciativa política de l’Acord de la Claredat? Sense encomanar-se a ningú (ni, encara més greu, als socis de govern), el president Aragonès va fer una “proposta àmplia d’autodeterminació” que passava per un “Acord de la Claredat” basat en el fracassat model quebequès per aconseguir un referèndum pactat amb l’Estat espanyol. La proposta, que ja havien fet els comuns uns anys abans i també el PSC el 2016, no va tenir massa èxit parlamentari però, sobretot, va aconseguir el rebuig de la resta de forces polítiques i socials independentistes. Per acabar d’embolicar la troca, el president va nomenar un “comitè acadèmic” format per una majoria d’acadèmics no experts en referèndums i uns quants d’ells bel·ligerantment contraris a la independència de Catalunya. El resultat: un informe banal i insubstancial que ara descansa en algun calaix del Palau de la Generalitat.
L’actual govern de Catalunya s’ha dedicat en cos i ànima a desmantellar allò que es va anomenar “el mandat independentista del 52%” i ha apostat per un govern que, segons paraules del president Aragonès, ha representat “els consensos del 80% de la ciutadania”. És a dir, sense cap objectiu per assolir la independència, amb una agenda autonomista de poca volada i amb una fragilitat insòlita, ja que la seva base parlamentària no arribava ni al 25%. ERC ha anat avalant totes aquestes polítiques i el fiasco electoral ha estat molt evident: ara amb 20 diputats, que representen el 15% de la representació parlamentària de Catalunya, com abans del referèndum.
La militància d’ERC és l’única que ara pot redirigir el rumb equivocat que van emprendre intel·lectuals, acadèmics i estrategues del partit fa quasi set anys. ERC torna a ser partit frontissa capaç de decantar la seva força parlamentària cap a l’independentisme o cap al PSC, col·laborador necessari de la repressió derivada de l’1 d’octubre i de la matussera aplicació de l’article 155 a Catalunya. Veurem si els dirigents que aposten, un cop més, per allunyar-se de la unitat independentista poden convèncer a la militància després d’haver generat el declivi del partit.
Jo no crec que sigui un declivi. Per ara, i malgrat tot el que han fet, continuen en el poder i repartir cadires i feines a la militància i afins…
Quan el moviment va agafar volada, van haver de redefinir el trajecte. Trajecte que només és impedir la independència i per tant matar el moviment independentista. I ho han aconseguit.
Potser sí hi ha alguna part de la base que se sent malament, però l’objectiu l’han assolit, per ara.
No són il·lusos. Els il·lusos hem estat nosaltres.
Desgraciadament, ER no té cap altra surtida que aliar-se amb el PSOE (que no em vinguin amb simulacres de PSC). La cùpula republicana (si ès que no han renunciat també a aquest ideari com han fet amb l’independentisme, veient Tardà i Rufian, altra temps esbroncats i ara aplaudits i elogiats al Parlament ), estàn lligats de mans i de peus al rendiment pactat per aconseguir l’amnistia dels capos amb la darrera evidencia del retorn de la Marta Rovira, que encara té la gosadia de parlar d’un retorn per acabar alló que van deixar per fer… es pot tenir més barra i gosadia pensant que la gent mitjanament inteligent s’els podrà creure? La seva feina per fer ès la de investir Illa de president, un personatge nefast i totalment entregat als seus propis interessos fins a ser vassall dels espanyols i defensant el 155 i així redimir-se pel favor de l’amnistia. Tots ells han hagut de retractar-se dels seus principis i renegar de les seves promeses, com també ha fet fa poc la Carme Forcadell proclamant que el castellà també ès la seva llengua. A qui volen enganyar, si abans ja els hi era dificil…
És una llàstima però ERC està en liquidació, li queden dos telediaris. El problema és que no hi ha cap partit d’esquerres sobiranista que en pugui agafar el relleu, fora dels adolescents de la CUP.
Els de la CUP son d’unes esquerres esguerrades, o extremistes, vaja. I d’aixó ja n’hi ha massa entre okupes i malfactors que fins i tot els d’ER els defensen.