Per primera vegada des de l’arribada d’una molt imperfecta democràcia a l’Estat espanyol, la lluita per la supremacia a les institucions clau de la judicatura ha esclatat en una crisi constitucional de grans proporcions. Als darrers dies, alguns observadors han interpretat aquesta situació com una mena de cop d’estat instigat pel Tribunal Constitucional per soscavar el poder del govern. De fet, des de fa anys hi ha hagut una sensació molt real a Espanya que quan els conservadors estaven fora del poder, continuaven dirigint la vida pública a través del seu domini als jutjats. Un portaveu parlamentari fins i tot va ser gravat parlant de la capacitat del seu partit per “controlar la porta del darrere” del Tribunal Suprem. D’altra banda, la premsa i els partits de dretes cínicament descriuen les recents iniciatives legislatives del govern com un intent deshonest de recuperar la supremacia ideològica als tribunals. Però sigui quina sigui la posició, no es pot negar que la cúpula judicial fa deu anys que és en mans de la dreta, cosa que ha permès que gairebé qualsevol delicte comès pel Partit Popular fos condonat, atenuat o directament indultat.
En aquesta ocasió, la crisi ha estat provocada per la voluntat del govern de posar fi a la paralització sistemàtica de les dues institucions judicials més importants d’Espanya, el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial (CGPJ). En qualsevol dels dos òrgans, el Partit Popular ha bloquejat la renovació preceptiva dels seus consellers impedint així que s’hi formés una nova majoria. La Unió Europea ha advertit en diverses ocasions a Espanya sobre la necessitat de renovar aquestes institucions en el passat. Però fins ara, en contrast amb situacions irregulars observades a Polònia o Hongria, no ha exercit cap forma efectiva de pressió per sancionar o forçar un canvi de la situació. De fet, les declaracions fetes pels cínics funcionaris de la UE sobre aquesta qüestió sovint mostren més preocupació pel procediment que s’ha d’implementar per fer la renovació que no per la immensa distorsió judicial provocada pel predomini durant anys dels jutges d’extrema dreta en aquests òrgans.
En el moment d’escriure aquest article –tot i que estem segurs que el problema està lluny de resoldre’s–, l’enfrontament entre el govern espanyol (PSOE i Podemos) i els dos òrgans judicials és pujat de to. A banda i banda es parla de comportaments antidemocràtics i alguns observadors fins i tot parlen de l’aparició d’un clima de “cop d’estat”. Potser el moment més greu va arribar dilluns passat (19 de desembre) quan el Tribunal Constitucional (TC) va anunciar la seva decisió d’impedir que el Senat votés mesures que permetessin solucionar la crisi de la renovació. La televisió oficial de l’Estat –TVE1– ho va qualificar de “crisi institucional sense precedents”. El govern, actuant sota un teòric mandat constitucional i les recomanacions de la mateixa UE per renovar els dos òrgans, ha volgut fer-ho a través d’una llei òmnibus destinada, entre altres coses, a canviar la manera d’elegir els consellers i així posar fi al bloqueig del PP. El projecte de llei vol anar més enllà de les anteriors modificacions de la llei que se centraven a marcar terminis per a la renovació –requisits no complits pel TC– i pretenen introduir mesures que penalitzin els responsables de bloquejar la renovació periòdica dels cossos.
Mentre esperem el desenllaç d’aquesta crítica confrontació, es poden treure diverses conclusions. En primer lloc –i per molt maldestra que hagi estat la gestió de Sánchez en la qüestió– no es pot negar que ens trobem davant d’un greu cas d’intervencionisme directe de la justícia en l’àmbit legislatiu. Hi ha qui diu que és un fet sense precedents que la justícia impedeixi que una moció sigui debatuda –i molt menys votada i implementada– al Parlament espanyol. El cert és, però, que el Procés català –abans, durant i després del Referèndum d’Independència del 2017– va produir nombrosos casos d’aquesta mena intervenció judicial que va afectar l’autonomia legislativa del govern i el Parlament de Catalunya, fins i tot el seu dret a debatre mocions. En el cas de la decisió del Tribunal Constitucional d’avui, és doblement greu perquè en la votació van participar-hi dos membres de mandat caducat que eren part interessada en la conservació dels seus ben retribuïts llocs. En cap sistema democràtic hauria estat considerada legítima aquesta participació.
Una conclusió que podem treure és que el que s’està desemmascarant en aquest cas és una escandalosa operació de bloqueig dissenyada per garantir la continuïtat de les majories de dreta i d’extrema dreta en els principals òrgans judicials d’un país de la UE. Una segona conclusió és que aquest bloqueig ha estat dissenyat pels mateixos jutges que haurien d’estar vetllant pel compliment de la llei. Estem davant d’un cas flagrant d’abús del poder judicial com a eina per contrarestar el poder legislatiu. Per què les autoritats de la UE que exigeixen el manteniment d’estàndards democràtics a les judicatures de Polònia i Hongria, mostren tanta benevolència envers la d’Espanya?
