Des del centralisme espanyol es parla sovint amb l’expressió “llengües cooficials” per referir-se a les altres que són el castellà. Analitzem aquesta expressió perquè ens pot oferir molta més llum del que aparent sembla.
La Constitució espanyola diu que el castellà és la llengua oficial de l’Estat, i continua dient que les altres llengües espanyoles seran també oficials en les Comunitats Autònomes, d’acord amb els seus estatuts. Això vol dir que el català, per exemple, també és una llengua espanyola igual que ho és el castellà. I aquí és on apareix l’expressió de “llengua cooficial”. Amb aquesta expressió s’està posant en evidència que tant “cooficial” és el castellà com el català, tot i que amb diferent àmbit territorial. Des del meu punt de vista aquest fet és que pot donar la clau de volta sobre la normalització del català tant a Espanya com a Europa. La solució d’ambdues qüestions està únicament en mans de l’Estat espanyol. Es tracta que aquest reconegui el català com a llengua oficial de tot l’Estat. L’única cosa que el diferenciaria del castellà és que, mentre aquest, en virtut de l’article 3 de la Constitució, és d’obligat coneixement per part de tots els espanyols, el català ho seria només en els Països Catalans, restant el seu ús en la resta de territori espanyol com a un dret de tots els ciutadans i no pas una obligació.
El reconeixement del català com a llengua oficial de tot l’Estat espanyol tindria les conseqüències següents:
- Automàticament es podria parlar en el Congrés, en el Senat, però també davant de qualsevol altra institució de l’Estat espanyol, inclosa l’administració pública.
- L’Estat espanyol podria exigir (sí, exigir!) a les institucions europees que reconegui l’ús d’una llengua que és oficial en tot l’Estat espanyol. S’acabaria el tema i la discussió.
- La tercera seria la més important per a mi. Si realment l’Estat espanyol es creu que el català és una llengua espanyola (tal com diu la Constitució) i, per tant, l’eleva a llengua oficial a tot l’Estat, el que caldria fer és promoure el seu coneixement a tot el territori espanyol. Aquest fet es traduiria en la introducció d’una assignatura obligatòria a tots els currículums escolars dels territoris monolingües de “Llengües cooficials” on els estudiants haurien d’estudiar altres llengües espanyoles diferents del castellà. De pas, ens estalviaríem en el futur “pinganillos” que es veu que tant molesten al Congrés dels Diputats.
Veuríem si veritablement a l’Estat espanyol (dretes i esquerres incloses) creuen en la diversitat lingüística de l’Estat. Jo soc pessimista, però donem-los l’oportunitat. L’alternativa ja sabem quina és: disposar d’un Estat propi.
Gracias por darnos la oportunidad de llevar a cabo el nuevo planteamiento político acerca de las lenguas cooficiales, ahora oficiales, sin tener que soportar la espada de la secesión pendiente.
Sin embargo el hecho de que sea el castellano y no el catalán el que “manda” es, a mi entender, cuestión de oportunismo histórico donde uno ha llegado hasta Tierra de Fuego colonizando incluso el mundo anglosajón y el otro apenas, y en lo que se refiere a mi tierra, toca el Carche al norte de Murcia.
En definitiva una cuestión puramente económica o sea de economia de la compra-venta al principio de espejitos. Mala suerte para el catalán que no tuvo esta oportunidad histórica a pesar de ser sus hablantes un pueblo emprendedor y viajero que optaron marchar hacia oriente.
Convengamos que en catalán o euskera la cosa va de perras, es decir de lo mio es lo mio y a los murcianos (y otros españoles) que les vayan dando. La lengua es la excusa del hecho diferencial para que no quede la cosa indepe poco insolidaria.