És evident que aquesta és la meva versió i visió de la situació de la nostra llengua i, per tant, ni represento ni res ni ningú. Només a mi.
He conviscut tota la vida amb els dos idiomes cooficials a Catalunya: el català a casa, en família, i el castellà a l’escola i al carrer, on he desenvolupat la meva feina professional quasi sempre de cara al públic. El meu estudi del català va consistir en una hora a la setmana durant un any en un institut concertat dels jesuïtes. La meva mestra, la Sra. Albina Fransitorra, mare de l’escriptora Montserrat Roig, de qui tinc un record de dona empoderada i amb molt de caràcter. Això sí, sempre amb una eterna cigarreta a la mà, mentre mirava per la finestra amb la mirada perduda en la llunyania.
He treballat per als rics, per als pobres i per allò que en deien la classe mitjana, tot i que ara hem descobert que era el conte de la lletera: tots érem pobres menys els rics de sempre i que qui té les nostres misses segueixen sent, els Fainé i els Oliu de sempre.
Conec catalanoparlants feixistes que parlen “castellà catalònic” perquè l’accent els delata, però intenten brandar una veu més greu, com més espanyola, més mascle, amb “més collons” diria jo, i també conec castellanoparlants d’aquells l’any 1980 que Calvo Sotelo en va dir: “Hay que fomentar la emigración de gentes de habla castellana a Cataluña y Baleares para así asegurar el mantenimiento del sentimiento español, que comporta”, i que han resultat ser més catalans que els nascuts aquí. Escriguin o no en català, s’estimen la llengua com a pròpia i interactuen simultàniament en les dues, sovint alternant-les, perquè parlen amb el cor i en la llengua uneix i no divideix mai: la dels sentiments.
També tenim escriptors catalans que han estudiat completament en castellà perquè a la zona on vivien hi havia més castellanoparlants que catalanoparlants i, per tant, les direccions de les escoles i o el seu professorat han acabat castellanitzant les classes per afavorir la normalització “social” en detriment de la normalització lingüística, com si la segona no formés part de la primera. No seré jo qui faci crítica als mestres, perquè crec que tots els governs els han deixat ben sols en la tasca educativa i, en general, se n’han sortit amb molt d’esforç.
Som un País d’acollida i, des que els fenicis, etruscs, i grecs van passar per Catalunya, som la suma de totes les civilitzacions. I ho continuarem sent. L’imperi espanyol, per contra, ha actuat a les colònies imposant la seva llengua, prohibint les altres durant segles i aquí seguim nosaltres, intentant conviure amb les dues com bonament es pugui.
Una altra cosa, i no menys important, és la consideració que hem de tenir de la nostra llengua. El català forma part d’aquest país i si jo he decidit escriure en català, tot i haver explicat abans que no l’he estudiat, és perquè penso i sento en català, i vull que sigui la meva manera d’expressar-me. El català és la Catalunya dels avantpassats, des dels conreus fins a les ciutats, arreu del meu petit país, de nord a sud i d’est a oest, i ha de tenir el seu lloc també a Europa. Tot i que compartim les dues llengües, i d’altres que cada cop més hi ha, el català comporta un sentiment i hem de lluitar i exigir que ningú no ens la toqui, perquè és nostra, és Catalunya.
La llengua catalana la tinc en vena, és meva, forma part de mi mateixa, i els que diuen ser els meus companys, me la volen esmicolar. No podran, no els ho deixaré fer, i no permetré que entrin dins del meu cor, com qui entra dins del meu cervell, per treure’m la memòria viva.
