En la interessant entrevista que Vilaweb va fer a en Lluís Llach, aquest posava de manifest el canvi que havia fet Oriol Junqueras des de l’octubre de 2017 fins ara. Aquest canvi, no és només de Junqueras sinó de la direcció d’ERC en ple. El gir estratègic es va iniciar durant el 2018. Però, per què aquest canvi d’ERC?
En primer lloc, el canvi no és només d’ERC. Tots els partits polítics i tots els que van liderar d’una o altra forma l’1 d’octubre de 2017, han fet renúncies. El primer, el MHP Puigdemont, quan va renunciar a declarar la independència a canvi d’inaugurar la taula de negociació amb l’Estat espanyol. Posteriorment, va venir la caòtica reacció del Govern de la Generalitat, dividit entre exiliats i entregats al Tribunal Suprem. A continuació, acatar la convocatòria d’eleccions autonòmiques feta per Rajoy i acatar el 155. Després, acceptar de sotmetre’s a un judici indigne i fer-ho en castellà. La repressió física, política, judicial i econòmica exercida contra tots ells han condicionat la seva reacció i el seu gir. Humanament és perfectament comprensible, però des del punt de vista nacional, inacceptable.
Però no vull parlar d’altres partits ni d’altres organitzacions socials ja que no em correspon. Em vull centrar en ERC, el meu partit. Recordo com des de l’1 d’octubre de 2017 i fins al juliol de 2018, quan es va celebrar la Conferència Nacional del partit, la sensació de desnortament era palpable. Els militants de base, si més no, no sabíem res de quina era la posició de la direcció. El President del partit, empresonat i la Secretària General desapareguda a Suïssa. El 155 anava fent estralls, amb els consellers cessats, mentre el 90% dels càrrecs de confiança dels tots els partits del Govern seguien fil per randa les instruccions de Madrid. Sigui com sigui, el marc autonòmic va ser acatat i, per tant, el que calia cercar era els millors resultats electorals per presidir la Generalitat. Aquí apareix En aquest moment va néixer el concepte de “eixamplar la base”, que vol dir “eixamplar els votants d’ERC”. Aquesta estratègia passava per “robar” els vots de l’esquerra del cinturó roig metropolità, de perfil castellanoparlant i d’origen immigrant (si em permeteu la simplificació) encara que fos a costa de perdre suports en la Catalunya interior, més allunyada de l’àmbit metropolità. Així s’entenen fitxatges com en Rufian, el José Rodriguez, Chakir el Homrani, Najar Driouech o els mateixos trànsfugues socialistes com l’Ignasi Elena, Ernest Maragall o Carles Castillo. Més que eixamplar la base, eixamplaven la cúpula. Ara faltava el canvi de discurs. La paraula independència començava a desaparèixer i només figurava l’adjectiu “republicà” pertot arreu, sense arribar mai a especificar si feien referència a la república de Catalunya. En resum, s’abandonava l’electorat independentista per centrar-se exclusivament en l’electorat d’esquerres. Molts militants històrics van començar a abandonar el partit al no veure’s representats en l’actual direcció, mentre que molts dels que s’anaven sumant a la direcció del partit, no han tingut ni tenen la independència en les seves prioritats immediates. La seva prioritat encaixa més aviat en la visió d’un mar d’oportunitats personals que no de país, en un partit, ara sí, de govern.
En aquest context, alguns militants preocupats per aquest gir ens vam començar agrupar sota el nom de Col·lectiu Primer d’Octubre que vam presentar públicament al juliol de 2019. Tant de dins com de fora ens han convidat molt sovint a abandonar el partit si discrepem de la direcció. Però el problema és que no som nosaltres els que hem canviat la ideologia del partit sinó ells. Per aquest motiu, alguns mitjans de comunicació ens van qualificar, de manera força encertada, com a “guardians de les essències” i altres com a “ortodoxes”.
Davant d’aquest escenari, quina és la proposta del Col·lectiu Primer d’Octubre per ERC? Des de l’inici hem demanat l’aplicació de la ponència política aprovada pel partit que es basava en la preservació del mandat de l’1 d’octubre. A més, reivindiquem una regeneració en els mecanismes assemblearis del partit, la lluita per la unitat estratègica de l’independentisme com també vam demanar, abans de la investidura de Pedro Sánchez una votació contrària a la seva investidura o, si més no, una consulta interna a la militància.
Durant aquest temps hem mirat d’evitar fugues de militants independentistes decebuts, amb l’argument que només des de dins d’ERC podrem canviar ERC i recuperar el partit cap a la senda de l’1 d’octubre de 2017.
Reivindiquem el caràcter assembleari del partit i la millora dels mecanismes democràtics interns de presa de decisions i apoderament de la militància. Per posar un exemple, casos com la darrera Conferència Nacional on només es podia participar presencialment, previ pagament d’una entrada, i on les votacions es feien a mà alçada després que la direcció indiqués què calia votar, no s’haurien de repetir. Ni s’afavoreix la participació, ni s’afavoreix la llibertat de vot. En canvi, una consulta telemàtica sobre si cal o no donar a suport a la investidura de Pedro Sánchez, tal com va proposar el col·lectiu des de juliol de 2019, sí va ser una bona decisió.
Però, més enllà de les qüestions internes de partit, el que més ens preocupa és el gir estratègic del partit en clau nacional. Quan la militància vàrem aprovar la ponència política al juliol de 2018, vam veure com la direcció del partit no contemplava l’1 d’octubre com el “moment fundacional de la República” ni assumia que la Generalitat “no podia tornar actuar com a una comunitat autònoma” ni que es podia normalitzar cap relació política amb els partits que van avalar el 155, tal com deia el document estratègic aprovat.
El mandat de l’1 d’octubre el van abandonar (no només ERC, insisteixo, sinó tots els partits i entitats) jo diria que des del mateix 1 d’octubre al vespre, quan van constatar que molts més ciutadans dels esperats van votar i, per tant, es derivava un mandat polític d’acord amb la llei del referèndum aprovada pel Parlament. El mateix MHP Puigdemont ho havia afirmat solemnement al Palau de la Generalitat dies abans del referèndum: si hi ha un sol vot afirmatiu més que negatiu, declararia la independència “sense dilacions ni excuses”. Doncs bé, va haver-hi dilacions i excuses. Cal recuperar la dignitat de la nació, actuant amb visió d’Estat i, sense perdre de vista un altre concepte arraconat per l’actual direcció: els Països Catalans. Qualsevol acord, diàleg o relació amb l’Estat espanyol ha d’estar condicionada a l’acceptació del nostre legítim dret a l’autodeterminació. Sense acceptar aquesta premissa, no pot haver cap acord possible amb els representants de l’Estat espanyol.
L’altre aspecte que reivindiquem per poder avançar en clau nacional, és l’establiment d’un àmbit de diàleg dels partits independentistes. Nosaltres vam proposar com a exemple que aquest àmbit podria haver estat el Consell de la República, però cap dels partits implicats han estat capaços de crear aquestes bases. Sigui com sigui, és imprescindible cercar la unitat estratègica dels partits que a casa nostra respecten efectivament el dret a l’autodeterminació i, a partir d’aquí actuar de forma consensuada i unitària davant de Madrid o de Brussel·les amb veritable sentit d’Estat.
Nosaltres, els membres del Col·lectiu Primer d’Octubre, tenim molt clar què cal fer i, sobretot, què no s’ha de fer per avançar cap a la plena sobirania. Cal evitar les lluites caïnites entre independentistes. Cal deixar de banda posicionaments curterministes. Cal supeditar les estratègies de patit a l’estratègia nacional. Cal fixar el posicionament irrenunciable del conjunt del sobiranisme per la defensa fèrria del dret a l’autodeterminació. I cal una política exterior (que inclou la relació amb l’Estat espanyol) determinada i sòlida.
I si per fer possible el canvi d’ERC, cal canviar de líders, doncs es canvien.
