Sempre s’ha dit que Catalunya era un territori bilingüe, i en algun lloc, fins i tot trilingüe (com és el cas de la Val d’Aran). Però la realitat és molt diferent, o així ho percebo.
Sovint he tingut massa experiències negatives en les que membres de la societat s’escuden en el meu bilingüisme, o plurilingüisme, per demanar-me o fins i tot exigir-me que canvii la meva llengua. Habitualment decideixo no fer-ho, ja que si em baso en aquest suposat bilingüisme, tothom a Catalunya hauria de conèixer perfectament les dues llengües. Però la realitat no és aquesta. Alguns cops, em titllen d’inculte, ignorant o provincià per seguir parlant en català, per seguir parlant en la meva llengua. D’altres, sense arribar a l’insult, t’insisteixen que no entenen el català, malgrat alguns casos parles amb gent que porta anys vivint a Catalunya.
És qüestió de voluntat. I la voluntat de ser bilingües normalment sempre hi és per part dels parlants de la llengua petita, ja que els altres creuen que no és necessari fer ni un esforç en parlar l’altra llengua, encara que sigui la històrica i pròpia del territori.
Però aquesta situació no és única de Catalunya, sinó que fa temps que viuen a les Illes Balears, País Valencià, el Carxe, la Franja, Andorra i la Catalunya Nord.
Ni tan sols serveix a Andorra el fet de disposar d’un Estat al darrera perquè sigui respectada, ja que és un lloc on habitualment m’he trobat amb gent que no entenia el català (única llengua oficial del principat).
La visió que dues societats, l’espanyola i la francesa tenen sobre les llengües diferents al castellà o el francès és que són prescindibles. I es pot comprovar veient l’evolució d’algunes llengües en aquests dos estats (aragonès, occità…).
Recordo quan vaig viure i treballar a la Val d’Aran, que des del primer dia em vaig esforçar per aprendre i parlar l’aranès. Recordo aquelles classes a l’Institut d’Aran on la major part dels alumnes, érem catalanoparlants. Els que estàvem sensibilitzats amb la llengua i l’apreníem, érem molt majoritàriament catalanoparlants. Vinguts d’arreu de Catalunya.
I la realitat era que molts aranesos havien assumit que no podien parlar amb naturalitat la seva llengua a la seva nació.
Jo no estic disposat a acceptar-ho a Catalunya.
El català ha de ser una llengua que s’ha de demostrar necessària per a viure i treballar a Catalunya, ja que no fer-ho és menysprear als que hi vivim i la parlem.
Tothom que viu a Catalunya hauria d’entendre i parlar el català, ja que si de debò defensem una societat completament bilingüe o plurilingüe, ha de voler dir que hem de ser capaços de viure en català amb naturalitat, accedint a la mateixa oferta que es pot gaudir en castellà. I ara, no és possible. Perquè després d’anys de colonització lingüística, i per caràcter del poble de Catalunya, molts han acceptat que la qüestió de la llengua és secundària, ja que una llengua serveix per entendre’s. No obstant, aquest argument ha dut moltes vegades a renunciar al dret del català a disposar de cinema en la seva llengua (fins i tot han aconseguit que catalanoparlants diguin que sona malament en català i en canvi sona bé en castellà una pel·lícula), a disposar de tots els productes etiquetats en la llengua pròpia del principat, a disposar d’atenció telefònica per part de multitud d’empreses que donen servei a Catalunya… i així podem seguir amb molts exemples.
Cal un canvi de xip per part de la societat catalana si no volem seguir veient com el català retrocedeix davant altres llengües, o arribarà un moment que no podrem parlar en la nostra llengua al nostre país, perquè no ens entendran.
Perquè el missatge que hauran entès les noves generacions és que el català és una llengua prescindible i que no caldrà ni tan sols conèixer-la per viure a Catalunya.
Veig preocupant que el català només sigui l’habitual en un 15% dels patis d’institut de la Catalunya urbana (igual que l’aranès ho és en percentatges similars o inferiors a l’institut d’Aran). Veig preocupant que en l’administració de justícia ni tan sols arribi al 10%. No entenc com no es veu preocupant aquesta situació per part de la majoria de la societat catalana.
Som a temps de salvar les llengües pròpies de Catalunya i Aran, però per fer-ho, cal fer un gir en la manera de veure la situació.
I acceptar que mentre per alguns el bilingüisme o plurilingüisme és una oportunitat d’enriquiment, una oportunitat d’aprendre, una oportunitat de culturitzar-nos, de percebre el món de diferents maneres… per altres és l’excusa perfecte per decidir no aprendre una llengua ni integrar-se en una cultura que veuen com a inferior i prescindible.
I no només això, aquests altres ho seguiran utilitzant com a excusa per a fer política, encara que calgui mentir a la societat dient que el castellanoparlant a Catalunya està perseguit, que no té cap dret, que els vulnerem… i sembla que per por d’ofendre, no hi ha ningú disposat a dir prou a tanta mentida sobre el nostre país i la nostra llengua. S’ha de capgirar aquest discurs i mostrar realment el que passa a Catalunya amb la llengua i acceptar que els que patim una vulneració de drets lingüístics som els catalanoparlants i els parlants d’aranès.
Acabi aguest article ena lengua oficiau dera Val d’Aran, ua riquesa e un tresaur que cau sauvaguardar en Catalonha e que pensi qu’auria d’apréner en tot eth territòri de Catalonha. Demostrar eth respècte que auem es catalans entàs nòsti frairs aranesi.
Pera salut des nosti lengues e peth sòn futur.
