Ens atansem a un altre moment fort del nostre camí cap a la independència. I ja en van uns quants. Les Consultes, les Diades dels darrers set anys, el 9-N, el 20-S, l’1-O, el 3-O, el 27-O, el 21-D de 2017 i el 21-D de 2018: és possible que estiguin a un nivell semblant? Tot sembla indicar que el feixisme constitucional del 78 (FC78) ha decidit que no vol esperar a la sentència de la causa general contra els nostres líders. Una part creixent de l’independentisme també entén que és l’hora d’un nou xoc. Inés Amargadas branda el 155 al Parlament: la cap de llista més votada a Catalunya demana que ens governin des de Madrid. Preciós. Pedro Sánchez fa seu el discurs de l’extrema dreta, greument tocat per l’ensulsiada dels seus a Andalusia, víctimes d’una campanya nefasta i de la narcolèpsia del seu electorat natural: votar tantes vegades tapant-te el nas acaba cansant. L’actitud dels socialistes les darreres hores és una mena de síntesi de la seva posició des de l’inici de la (mal) dita Transició: incapaços de construir un nou patriotisme espanyol basat en la plurinacionalitat han acabat comprant l’Arriba España” de sempre.
Poc més d’un any després dels Fets d’Octubre, del mandat popular per a la construcció de la República Catalana, el FC78, amb els seus poders polític, judicial i mediàtic perfectament sincronitzats al servei de l’statu quo dels qui manen des de la rebotiga, incapaç de posar-hi ordre al nostre país, passarà novament el rasclet. Disposats a tot, és possible que una segona fornada de líders polítics i socials acabi a la presó i l’exili. Que torni un nou 155, ara indefinit i no necessàriament vinculat a eleccions. O si, prèvia il·legalització dels partits independentistes. Es tracta de guanyar a la basca. Impossible fer-ho netament pel civil, serà pel criminal. Contents, ells? En realitat, vist en perspectiva, es tracta de la fi definitiva de l’autonomisme. La mort de la Gestoria. La constatació definitiva que les dues úniques opcions que tenim al davant els catalans són la liquidació en la qual Castella treballa des de fa tres segles o la independència. És el final de qualsevol miratge de diàleg amb Espanya. L’enèsim auto-engany.
El 155 del PP, el primer, amb la seva liquidació unilateral de la democràcia a Catalunya, va crear a la pràctica, per sempre, les condicions de desconfiança precises per fer inviable cap nou pacte amb els espanyols sense mediació internacional. Com acordar mai res amb la dreta espanyola, disposada a fulminar-te en qualsevol altre moment, tan aviat com torni a ocupar el poder. El segon 155, del del PSOE, acabarà de liquidar qualsevol posició “qué desastre, qué mal todo”. Tots els catalans tindran el testimoni definitiu de la impossibilitat de qualsevol pacte també amb l’esquerra espanyola, subalterna intel·lectual integral de l’extrema dreta hereva directa del franquisme. L’opinió pública europea, i els seus governs, tindrà també, negre sobre blanc, la constatació que la caiguda de Rajoy no ha servit de res. Que el PSOE confirma el mateix programa d’extermini, totalment tancat al diàleg sobre el respecte al nostre dret fonamental a la autodeterminació. El 21-D, després d’una nova demostració de força al carrer de l’independentisme (sempre, la nostra millor carta) s’obrirà, doncs, un nou temps de resistència. Amb la certesa que, tard o d’hora, el seu propi 155 els acabarà matant.
