Un procés d’independència com el nostre s’alimenta en gran mesura de confiança. Dit d’una altra manera, hi ha la voluntat d’aconseguir un estat independent i després hi ha la confiança en assolir-ho. Des del 2017, la proporció de catalans que volen la independència s’ha mantengut estable amb una lleugera tendència a la baixa. En canvi, la proporció de catalans que confia que l’assolirem ha caigut en picat.
Segons posa de manifest l’enquesta de l’ICPS, una majoria d’independentistes confiava que assoliríem la independència abans de l’1O. En canvi, des d’aleshores aquesta confiança no ha fet altra cosa que baixar. Actualment, poc més d’un 10% dels independentistes creuen que el procés culminarà amb la República Catalana. La gran majoria (un 57%) pensa ara que tot plegat acabarà amb una reforma d’Espanya que ens donarà més autonomia.
Les eleccions espanyoles de l’estiu passat i els pactes posteriors han canviat significativament les expectatives. L’any passat (aquesta enquesta es fa anualment) els que creien que el procés acabaria en no-res varen eixamplar la base dramàticament, fins al punt que ho va arribar a creure la majoria dels independentistes. Enguany, però, la tendència s’ha revertit i un gruix important d’aquests que creien que acabaria en no-res han passat a veure com a més probable que acabem amb la reforma d’Espanya.
El resultat electoral del 23-J i l’aposta de Junts per la via pactada, com he escrit alguna volta, ha obert una finestra d’oportunitat per avançar cap a un cert reconeixement de la plurinacionalitat. Per molt que hi hagi gent que, a banda i banda, pensi que Espanya va camí de trencar-se amb aquests pactes, la notícia és que una gran part de catalans (independentistes o no) ho interpreten de la mateixa manera. Mai tanta gent no havia cregut que era possible assolir més autonomia.
Així doncs, com era d’esperar, el nou escenari polític està eixamplant la base de l’autonomisme. I qui més hi està contribuint, encara que no en exclusiva, són els independentistes. Aquests, com els partits que voten, continuen desitjant la independència, però no creuen viable aconseguir-la. Per això intenten rascar alguna cosa a canvi els seus vots en temes de diners, competències o reconeixement. Això és el que percep la gent i tothom actua en conseqüència.
No hauria de sorprendre ningú que la història es mogui més en la direcció del que creiem que passarà que no en la direcció del que volem que passi. La política té aquest punt d’aposta i per això les expectatives són tan o més importants que les voluntats. Hom pot desitjar molt una cosa, però si no la veu factible no hi invertirà el seu temps o els seus diners. Només quan allò que desitges et sembla que és al teu abast assumiràs el preu que cal pagar per aconseguir-ho.
Sens dubte, l’1-O va ser possible perquè la majoria d’independentistes confiaven en assolir la victòria. Per això varen invertir el seu temps, els seus dines i les seues il·lusions en la mobilització que va culminar amb la declaració d’independència. Sense aquesta confiança en la victòria no hauria passat res del que va passar. Perquè, al cap i a la fi, tu pots desitjar molt una cosa, però quan depèn de sumar esforços amb d’altres és imprescindible confiar en què tothom farà la seua part.
Els polítics independentistes són els principals responsables d’haver destruït la confiança dels seus votants en la viabilitat de l’objectiu compartit. Quan decideixen no prendre més riscos i prioritzar la fi de la repressió per davant la lluita per la independència, la gent entén el missatge. Amb els seus actes estan dient que no veuen factible la independència, i automàticament fan que molta gent deixi de confiar-hi. Tot plegat explica la dinàmica que detecta l’enquesta.
La desmobilització és l’efecte més visible de la pèrdua de confiança. De fet, n’és causa i efecte al mateix temps. És un cercle viciós que es fa necessari trencar si volem reprendre el camí cap a la independència. Només si el 10% dels independentistes que encara confiam en la victòria aconseguim convèncer la resta que val la pena continuar la lluita, ho aconseguirem. Podem parlar d’estratègies, llistes, líders i el que vulgueu. Però sense tornar a eixamplar la confiança no anirem enlloc. La bona notícia és que canviar expectatives és més fàcil que canviar voluntats.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
Quan llegeixo les coses que diuen els polítics com en Josep Costa, Quim Torra, Dante Fachin, el meu amic Toni Strubell, Carles Puigdemont…. i tants altres companys de lluita, em sento petit, barroer, amb complexos, etc. perquè en aquest moment, sóc d’els que ara estem, desabuts, indignats i a punt de llençar la tovallola.
Les paraules d’aquests PROHOMS, em fan pensar que hem de persistir i esperar un nou MOMENTUM! com va ser l’1 d’Octubre!
Que hem disculpin els MHP. per tractar-les tan familiarment, perquè estic en hores baixes i no arribo ni a “manobra”.
Julián, Et desitjo que reuneixis totes les forces per aconseguir fer una “maniobra”. Ès el que necessitem tots plegats i que ens porti a un altra 1-O.
Fins que a ERC no facin net l’actual cúpula, no hi ha res a fer.
La meva opinió ès que fins que la gent no s’adoni que ER ens ha traït descaradament, i ho faci constar a les properes eleccions, amb un canvi de president, imperiosament, que sigui realment independentista de cor i d’entusiasme, (i l’hem tingut) disposat a enfrontar-se amb el rei, l’església i amb qui faci falta, la cosa no prosperarà. I a mí, que no em vinguin amb autonomisme, després del que hem sofert el poble, amb manifestacions i gent que també han passat per l’adreçador de l’operació Catalunya.
Us recomano que llegiu el llibre del advocat Jordi Castellà hon explica inequivocament com assolir la INDEPENDENCIA pacífica I democràticament la única via legal i democràtica possible, demb de ecxijir als polítics que ho posin en marcha, ia, que estem perdent el temps.