Malgrat el que afirmen alguns independentistes i els desitjos de l’espanyolisme i de la premsa d’estat que el secunda, entestats en dividir els catalans segons l’origen i la llengua familiar, no es tracta pas de dues identitats ètnico-lingüístiques, sinó de dues identitats polítiques en el sentit més pregon del terme. Perquè el que hi ha no és pas la pugna dels catalans fills de llinatges autòctons i catalanoparlants per imposar-se als de llinatge espanyol i fills de la immigració castellanoparlant, sinó la col·lisió de dos projectes polítics que conceben un present i un futur per a Catalunya, en tots els ordres, diametralment oposat. De fet, més d’un terç dels actuals independentistes tenen, si més no, un avi nascut fora de Catalunya i més de la meitat usen en les seves converses diàries tant el català com el castellà. I en les noves fornades d’independentistes aquest mestissatge encara es fa i es farà, per raons demogràfiques òbvies, més palès.
Quines són, doncs, les dues identitats en col·lisió? Una està conformada per una majoria de catalans que combrega amb una Catalunya sobirana, republicana, multilingüe (amb el català com a llengua comuna però amb el castellà i l’anglès com a llengües importants) que creu en l’economia productiva i exportadora i en la societat civil. Així mateix, la caracteritzen la predilecció per l’emprenedoria, una profunda secularització, la idea que l’administració no ha de ser l’únic proveïdor de bens i serveis públics, una nombrosa immigració multicultural i multireligiosa i la convicció que el franquisme fou una dictadura cruel que volia anorrear ensems l’ideari republicà i el catalanista.
L’altra identitat, que comparteixen una minoria gran de catalans i una majoria d’espanyols vol esclafar, instrumentalitzant la legalitat mercès a la seva majoria demogràfica, el republicanisme independentista mitjançant el control de les Corts, el TC, el CGPJ i la trama de poder econòmic/mediàtic/funcionaral que s’ha apoderat de l’Estat. Aquesta identitat política la vertebren la monarquia, el monolingüisme castellanòfil supremacista, el casticisme cultural (la tauromàquia) un nacionalcatolicisme camuflat sota expressions religioses folkloritzants, la concepció radial de les infraestructures per a major glòria del nou Madrid global i l’economia filomonopolística farcida de corrupció i inspirada pel BOE. També la defineixen l’entronització dels alts cossos de l’Estat com a garants de l’espanyolitat, la recreació d’un nou projecte imperial basat en les compres massives de l’IBEX d’actius sud-americans aprofitant l’omnipotència de l’euro, la convicció que és l’Estat i no la societat civil qui sosté Espanya com a nació mil·lenària injustament tractada per la història i la consideració del franquisme com un règim autoritari que, al capdavall, només va posar ordre en el caos monumental que havien creat els rojos i els separatistes.
Enfront, doncs, d’un republicanisme català que apel·la a una societat mesocràtica, partidària de l’apoderament civil, amb mecanismes de decisió horitzontals i un esdevenidor social i polític completament obert, l’espanyolisme vol blindar un societat oligàrquica, partidària dels corporativismes i els privilegis, amb mecanismes de decisió verticals i un horitzó social i polític petrificat i al·lèrgic a cap redistribució del poder en clau social i/o territorial.
Aquestes dues identitats polítiques, malgrat les afinitats de caràcter geogràfic i antropològic dels seus integrants, cada cop s’han allunyat més. De fet, s’han distanciat tant que ja són incapaces de fer cap diagnòstic compartit sobre el futur, el present o el passat o albirar un país i un estat comuns.
L’Estat, ha sacrificat totes les seves peces i per això els cossos policials, la judicatura, el Tribunal Constitucional i la Monarquia, avui ja són considerades per la majoria de catalans o alienes o directament hostils. I quan un estat ha sacrificat totes les seves institucions, instrumentalitzant-les políticament, per esclafar la dissidència democràtica d’un dels seus territoris, ja només li resta mantenir-s’hi per la força i la repressió més descarnades.
Si l’independentisme català només fos l’expressió defensiva d’un minoria ètnica o d’una comunitat que reivindica uns drets històrics, potser encara li trobarien un encaix. Però com que és el resultat d’una identitat política complexa i completa amb un projecte de futur en l’àmbit social, cultural i econòmic incompatible amb el que propugna la identitat política dels qui han usurpat l’Estat i son espanyolistes, la topada no es pot reconduir. El meu pronòstic (no voldria ser pessimista) és que o el republicanisme independentista serà derrotat i acabarà replegant-se o assolirà un estatus sobirà per tal de bastir una societat radicalment nova. Ara bé, allò que veig molt improbable és que aquest conflicte de sobiranies es resolgui amb un pedaç més o menys constitucional o quatre concessions autonòmiques de pa sucat amb oli.
