Confinaments, tancaments perimetrals, toc de queda, distanciament físic, obligatorietat de mascaretes, tancament d’establiments, coerció del dret de reunió, obligatorietat de fer-se tests per determinades accions, limitacions als viatges i trasllats, aïllament dels avis a les residències, limitacions en els enterraments…..Ho hauríem aguantat en altres circumstàncies?
El sociòleg alemany Ulrich Beck va descriure la societat post capitalista, neoliberal per un trencament amb les estructures que, en temps anteriors, ens havien donat recer, com són els governs i administracions, partits polítics o sindicats i, en considerar-los com directament o indirectament responsables d’aquests riscos i perills, passen a desconfiar buscant formes organitzatives més transversals, més individualistes, no de classe, i sorgides en torn d’un tema únic, i no d’un relat més genèric. L’alternativa és la fe cega en la ciència i la tecnologia i la seva suposada neutralitat. Bech va afirmar que el crit de la societat industrial era “Tinc gana”, i el de la societat postindustrIal és “Tinc por” És la “societat del risc”.
D’altra banda els tenedors del poder es van adonar de que la coerció i la violència eren eines poc eficients per tal de dominar la societat. Foucault deia que “les malles del poder eren massa amples”. Calia buscar una nova forma d’exercir aquest poder d’una altra manera per tal de blindar-lo. Sorgeix la “Biopolítica”, que no és més que l’exercici d’un conjunt d’eines que fan que la societat obeeixi als interessos del poder, no tan sols sense resistir-se, sinó també sense adonar-se de que es fa el que els poderosos volen i, fins i tot, fent-los pensar que allò que es fa és bo per a ells.
Estem en aquesta situació. No diré que les normes restrictives no siguin la única eina en les nostres mans, a banda de la vacuna, que, tot i això pot comportar-se com una eina de biopoder (diferencies de drets o limitacions depenent de si s’està vacunat o no). No es pot fer altra cosa. És l’únic que tenim. Està justificat.
Però també hem de ser conscients que la crisi del Covid19 no durarà per sempre. I el risc és que, un cop passada la tempesta, s’oblidi retirar o s’utilitzin eines introduïdes (vigilància electrònica, seguiment via GPS i Bluetooth, reconeixement facial…). La periodista i activista canadenca ens adverteix d’aquest risc, referint-se a la “doctrina del shock” : En determinades circumstàncies de crisi i perill els governs poden posar ràpidament en marxa accions que, en altres moments, no haurien sigut capaces d’implantar o suggerir o haguessin requerit una gran discussió i que, freqüentment, passats els fets extraordinaris poden romandre o quedar com a perillosos antecedents. Això és el que va passar després de les Torres Bessones amb la Patriot Act als Estats Units, encara vigent, i que s’utilitza per fets que res tenen a veure amb el terrorisme.
Si a tot això hi afegim l’impuls i les potencialitats de les noves eines informàtiques o la utilització de les xarxes com a potencials eines de control i pèrdua de la intimitat, el que Shoshana Zuboff en diu “El capitalisme de la vigilància”, amb la posta en marxa d’eines de seguiment i localització via GPS o Bluetoth que amb la pandèmia podem utilitzar com a eines per detectar contactes. Però després del coronavirus les eines, la explotació de les xarxes per conèixer les nostres preferències i, en resum, la nostra vida millor que nosaltres mateixos, hi restaran.
Insisteixo. Aquestes eines ara ens calen. No ho interpreteu malament. El problema, el greu problema, és la possibilitat, l’alta probabilitat de que tot això s’utilitzi, com per altra banda ja es fa en moltes parts del mon.
Atents tots, per tant, a la època post covid i els riscos per la conservació dels nostres drets.
Joan Guix
Ex Secretari de Salut Pública de la Generalitat de Catalunya
Membre del Medical Anthropology Research Centre. Universitat Rovira i Virgili.
