La guerra sense quarter entre Espanya i Catalunya, per ser precisos entre l’Estat Espanyol i la societat i les institucions catalanes, es lliura en diferents camps. El més cruent és als jutjats i de retruc a les presons, però cal seguir amb calma i deteniment el camp de batalla mediàtic. El més d’agost de l’any passat, arran dels atemptats de la Rambla i Cambrils, la part més desinformada de l’opinió pública catalana va poder observar atònita l’autèntica línia editorial i sense subterfugis d’El Periódico de Catalunya. L’intent d’embrutar l’actuació de la Policia de Catalunya va estar a l’alçada dels millors temps de PJ Ramírez al capdavant d’El Mundo en l’atemptat de l’11-M. No en va el director d’aquest important diari barceloní, el senyor Enric Hernández, era ferm candidat a dirigir Ràdio Televisió Espanyola de la mà de Sáenz Santamaria i Rajoy. La moció de censura se’n va endur el nomenament riu avall.
La SER també ha mogut fitxa aquest estiu al posar Josep Cuní en un matinal que s’emet per la segona línia de freqüències que el grup madrileny té a Catalunya. L’objectiu és prendre oients a Catalunya Ràdio i RAC1. La bona notícia és que independentment del missatge que enviï el mestre Cuní, la SER, és a dir PRISA, ho ha de fer en llengua catalana. Com els reca la presència majoritària del català a les ones hertzianes! Sense posar en dubte en cap moment la qualitat de Josep Cuní al capdavant d’aquest nou repte, vaticino problemes. Perquè hi ha moltes probabilitats que la nova aposta de la SER Catalunya acabi restant oients a la SER en espanyol, és a dir “La SER para toda España”. Si és així, a Cuní li tancaran l’aixeta i ràpid. Per molt que algú vulgui veure el discurs del veterà periodista com a moderat i antídot contra els independentistes, sempre serà molt més proper a la realitat que tot allò que es pugui dir des de Madrid. Ja ho veurem.
Però on hi ha més renou és a casa del senyor Conde de Godó. La cacera de bruixes ja es va iniciar l’any passat amb la caiguda de Cardús i companyia. El desequilibri s’ha perpetrat a partir d’un constant augment de comentaristes de caire espanyolista, amb una sobrecàrrega de plomes madrilenyes, i amb un clar enduriment de la línia editorial i els titulars. A can Godó fan la feina i sembla que darrerament s’han acollit a una línia catastrofista sobre Catalunya per tal d’acollonir més encara la classe empresarial i l’escarransida classe mitjana, la majoria dels quals s‘ha passat a l’independentisme. Titulars dantescos sobre economia i convivència i un reguitzell d’articles agres amb la realitat. I més ara que sembla que ja no passar de puntetes sobre la gestió de la Senyora Colau al capdavant del cap i casal. El conde ja té candidat. El gendre de la farmacèutica Almirall. I ara s’ha obert la veda contra l’actual grup polític que gestiona l’ajuntament de la capital. Tot i així, sembla que el diari de la Diagonal segueix tenint el favor pressupostari de la Generalitat. Són aquelles coses incomprensibles de la política catalana. Mani qui mani, Mas, Puigdemont o Torra. Pagui qui pagui, Junqueras o Aragonès.
On es nota més l’intent de redirigir el Grupo Godó és a RAC 1. “Sin que se note el cuidado…” poc a poc però de forma inexorable els unionistes s’han fet els amos de les tertúlies del matí del programa de Jordi Basté. Malgrat la ferma oposició del director del programa més escoltat i valorat de la radiodifusió catalana, el senyor Godó i el seu equip mèdic habitual han anat residualitzant l’independentisme. Hi ha dies que no hi ha cap tertulià que defensi el dret a votar, ja no parlem de defensar la idea d’una Catalunya independent. Això ens ajuda a entendre les ganes que té Basté de fer un any sabàtic. Entre les darreres incorporacions cal constatar la del senyor Roger Muntañola, soci de correries empresarials del Senyor Xavier Cima, marit de la senyora Inés Arrimadas, i ambdós defensors de causes justes com les d’Uber o alguns dels grans operadors de serveis. O què me’n dieu de la consolidació del senyor Iñaki Ellakuria, home d’Albert Rivera a la redacció. Per cert aquesta setmana ha forçat un article de part contra Vicenç Sanchís per l’entrevista a Inés Arrimadas. O la senyora Andrea Mármol… i així podríem seguir. L’únic consol que ens queda és que Basté sempre hi posa el contrapunt democràtic. I el Conde no pot prescindir d’ell.
O sigui que en el camp de batalla de la informació l’unionisme té ben clara l’estratègia. Atacar frontalment TV3 i Catalunya Ràdio, desnaturalitzar RAC1 i subvencionar els mitjans anti-independentistes. Com dèiem, la darrera entrevista que Vicent Sanchís va fer a la cap de l’oposició és un bon exemple de posada en pràctica del manual unionista d’assetjament als mitjans catalanes. De moment els està sortint força malament pels diners i temps invertit, però no es pot baixar la guàrdia perquè no s’aturaran.
Coda: Saben vostès qui va dirigir la campanya de comunicació de Josep Sánchez Llibre per esdevenir President del Foment Nacional del Treball? El senyor Toni Bolaño, ex cap de comunicació del Molt Honorable José Montilla. Que va haver de dimitir d’aquest càrrec per amenaçar Jordi Barbeta, aleshores cronista oficial del pujolisme a La Vanguardia. En caiguda lliure arran d’aquells fets, fou recollit per les amples ales del Príncep de les tenebres, l’únic, inimitable Mauricio Casals. L’empenta del directiu d’Atresmedia, editor de La Razón i amic de la dreta extrema i la de més enllà ha catapultat Bolaño a l’èxit. Tertulià a Antena 3, La Sexta i Onda Cero, columnista a La Razón, accionista del digital proper a Ciutadans Crónica global, a la seva empresa de comunicació no li falten clients. Ser català i unionista surt a compte si tens bons padrins.
Aurora Almendros @sabaroja14 Politòloga
Anterios articles d’Aurora Almendros en aquest enllaç
