Recentment ha transcendit que la fiscalia espanyola s’oposa que s’atorgui a Jordi Cuixart un permís penitenciari de 72 hores perquè pateix «distorsions cognitives resistents al canvi». En concret, Cuixart no assumeix que el seu activisme a favor del referèndum d’autodeterminació del primer d’octubre de 2017 constitueixi cap delicte comprès al codi penal del règim espanyol, no té «una percepció adequada de la gravetat dels fets comesos», no se’n penedeix, no ha seguit cap «programa de tractament» i no mostra «una evolució adequada i estabilitat tractamental». A més, segons el fiscal espanyol, Cuixart creu en «una llei superior», fet que demostra la dificultat de «reeducar-lo». L’escrit del funcionari és un petit tractat tant de la història del règim espanyol com de les mentalitats totalitàries en general.
A voltes sembla que cada època està marcada per unes poques idees que afecten els conflictes que hi ha arreu del món. Actualment, molts d’aquests conflictes estan marcats pels conceptes contraposats de la democràcia i la llei. La democràcia, sense els seus adjectius moderns de «liberal», «de dret» o «social», és simplement la regla de la majoria, la idea que la decisió legítima és la que més suport té, amb independència que sigui la més adequada o la més raonable. Pel que fa a la llei, és sovint defensada com a garantia de drets inalienables no subjectes de decisions grupals o, com a mínim, de majories simples o espúries. És habitual en els conflictes del món d’avui que un bàndol s’identifiqui amb la democràcia i l’altre amb la llei.
Cal entendre que les idees no són, en molts d’aquests conflictes, una mera disfressa d’interessos previs. Més aviat, hi ha cert procés dialèctic en què una postura filosòfica i uns interessos es troben i s’ajuden mútuament. Així, el debat entre progressistes i conservadors americans durant les darreres dècades ha generat doctrines d’interpretació constitucionals oposades en la living constitution (la constitució s’ha d’interpretar d’acord amb els valors socials del moment) i l’originalisme (la constitució es pot esmenar, però s’ha d’interpretar d’acord amb la voluntat del legislador constitucional o amb la interpretació que en faria una persona corrent del moment que es va aprovar). De manera similar, el debat entre progressistes i conservadors israelians també ha portat a concepcions de l’Estat i de la judicatura molt diferents, amb uns progressistes que presenten els jutges com a guardians de l’Estat liberal-democràtic i uns conservadors que defensen el Parlament com a decisor legítim en tant que representant de la voluntat popular.
Durant els darrers temps, el conflicte entre democràcia i llei s’ha aguditzat. Als Estats Units el populisme es va fer fort a tots dos partits l’any 2016 i va transformar el Partit Republicà amb la victòria de Donald Trump, amb un discurs basat en la lluita contra un Deep State format per polítics professionals, funcionaris de carrera, lobbistes i mitjans de comunicació. A Israel, el conflicte entre un Parlament de majoria conservadora i una judicatura controlada pels progressistes ha enfebrat fins al punt que els jutges han reinterpretat lleis referents a la immunitat parlamentària sense un text legal que ho empari clarament i tot i que la immunitat està precisament pensada per evitar la intromissió de la judicatura, i el govern de Benjamin Netanyahu ha amenaçat d’aprovar una llei que permeti a la Knesset i als ministres d’ignorar els pronunciaments judicials. Al Regne Unit, tot l’afer del Brèxit ha girat al voltant del poble britànic i de les institucions europees: uns han apel·lat a la sobirania nacional contra la burocràcia no electa de la Unió i uns altres han reivindicat l’estabilitat, seguretat i prosperitat econòmica que haurien portat les institucions europees, que també serien una garantia en la protecció dels drets de les minories amenaçats pel populisme i la massa enfervorida.
Per bé que en aquests debats les passions han estat molt altes i el teixit social se n’ha ressentit, sempre s’ha percebut certa sinceritat en els bàndols enfrontats, certa pretensió de fer cansar la praxi amb les idees de fons, certa vergonya, certs límits imposats per la convicció que la veritat existeix. El cas espanyol és diferent en tant que aquest pudor no hi és ni hi ha estat mai. Les sentències judicials espanyoles no han pretès convèncer ningú, disfressar res. Han proclamat imparcialitat i neutralitat, sí, però amb aquella desídia de qui ha de fer una entrevista de treball per a un lloc que ja sap que té assegurat. Les resolucions han estat absolutament previsibles en el sentit que sempre han perjudicat els enemics de l’Estat. El discurs polític del nacionalisme espanyol ha estat similar: apel·lacions genèriques a la llei, als drets de les minories, a la «democràcia plena» i «plenament homologable», però cap ni una reflexió sobre qui i per què fa la llei, sobre si té sentit sotmetre per la força la minoria nacional catalana, sobre la fal·làcia que representa justificar malifetes concretes amb certificats de bona conducta generals. En el fons, per al nacionalisme espanyol i la seva judicatura, totes aquestes declaracions són propaganda, xerrameca, paperassa. Ells tenen el poder, tenen la llei, què haurien de justificar? Per al fiscal del règim espanyol, que Cuixart cregui en «una llei superior» és un símptoma que té «distorsions cognitives», que és boig. La Llei és la que fa el règim, la que interpreta el règim, la que aplica el règim. El règim és La Veritat. Espanya és La Veritat. ¿Qué pone en tu DNI?
L’Estat espanyol i el seu nacionalisme oficial estan construïts sobre la Corona de Castella i la Monarquia Catòlica, sobre l’absolutisme, sobre la Inquisició. La veritat és l’Església, no la Paraula. La veritat no és quelcom extern, immutable, que es pugui cercar. La veritat és el que el poder, el decret, el BOE digui en cada moment. Quid est veritas? Tot i que sigui paradoxal, el totalitarisme descansa sobre el relativisme: en absència d’una veritat exterior, per què creuen els heretges, els salvatges, els sediciosos, que la seva opinió val més que el decret del rei, del Líder Suprem? A l’Estat espanyol el nen del conte de l’emperador d’Andersen seria tancat en un manicomi. Nada es verdad ni es mentira.
El misticisme espanyol ha estat la faramalla d’una oligarquia cínica i corrupta que no creu en cap veritat més que en la força i la submissió. Reconquista. Unidad de destino en lo universal. Lengua común. Nación española. Libres e iguales. Patriotismo constitucional. Marco constitucional. Els debats ideològics sempre han estat, entre els nacionalistes espanyols, caricatures grotesques. Els interessos de l’oligarquia espanyola pengen impúdics, clarament visibles darrere l’apedaçat tapall de la retòrica. En el fons, Jordi Cuixart no és tractat com un malalt perquè cregui que la judicatura espanyola ha retorçat el codi penal del Règim per engarjolar-lo, ni perquè no percebi «la gravetat dels fets». Cuixart és tractat com un boig perquè creu «en una llei superior», en la llei natural, en una veritat fora del BOE i del DNI. Cuixart és un dement perquè li convindria fer veure que està curat, que creu en la ley que nos dimos entre todos, que ha vist la llum.
