Cap als anys 80 del segle passat em vaig declarar objector de consciència al servei militar obligatori. Sí, era obligatori (si eres de sexe masculí) enrolar-te a l’exèrcit espanyol, vestir-te tot un any de militar, i portar un arma de foc (CETME, crec que li deien). Rebies una carta del Ministerio de Defensa per a què et personessis tal dia a tal hora a tal lloc per a què et prenguessin les mides, com als morts per calcular el taüt apropiat. En aquells anys, en una Espanya de cops d’Estat militars no era fàcil dir no, per les braves, a l’exèrcit espanyol. Molts ho vam fer, desobeint si calia, per tal d’acabar amb aquella barbaritat. No hi havia cap llei que ens emparés. De fet, només hi havia una llei que ens obligava a entregar-nos, els homes, a l’exèrcit. En canvi, enteníem que sí hi havia un dret no regulat que sí tenia lloc a la Constitució espanyola i que els objectors invocàvem: el dret a l’objecció de consciència.
Us he explicat aquesta batalleta d’avi perquè actualment passa alguna cosa similar amb el dret a l’autodeterminació. És evident que no hi ha cap llei que el desenvolupi i l’empari a l’Estat espanyol però això no vol dir que sigui contrari a la Constitució. I aquest és un punt important perquè des del Govern del PSOE es diu constantment que el diàleg amb Catalunya ha de ser “dins de la Constitució”. I dins de la Constitució està el dret a l’autodeterminació. M’explico. L’article primer del Pacte Civil de Drets Civils i Polítics de les Nacions Unides reconeix el dret a la determinació dels pobles. Aquest pacte va ser ratificat per l’Estat espanyol i (punt important) publicat al BOE de 30 d’abril de 1977. Al mateix temps, l’article 96 de la Constitució espanyola diu que “Els traçats internacionals celebrats vàlidament formaran part de l’ordenament intern una vegada hagin estat publicats oficialment a Espanya”. Per acabar de reblar les possibles interpretacions segades de la Constitució per a limitar aquest dret reconegut per les Nacions Unides, l’article 10.2 de la mateixa Constitució diu que “les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran d’acord amb la Declaració Universal de Drets Humans i els Tractats i Acords Internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya”.
Si us hi fixeu, en el judici del “procés” en cap moment es va dirimir el dret a l’autodeterminació com un delicte. És més, les acusacions anaven a buscar altres tipus penals com la malversació (sense despesa), la rebel·lió (sense violència) o la sedició (sense ànim de suplantar el govern de l’Estat). Per què? Senzillament perquè ells saben que l’autodeterminació no és cap delicte en un Estat democràtic on es respecten els drets humans i per això es van haver d’inventar un relat que fonamentés uns delictes que tots sabem que no van succeir.
El conflicte polític a dirimir ara amb l’Estat espanyol en les negociacions per investir el president, és el dret a l’autodeterminació de Catalunya, que vam exercir unilateralment el dia 1 d’octubre de 2017. Aquest és un dret que poden exercir legítimament tots els pobles. Sense anar més lluny, la líder de l’independentisme escocès, Nicola Sturgeon, ha anunciat (sense demanar òbviament permís) la convocatòria d’un segon referèndum sobre la independència a Escòcia. I és així perquè, tot i que no hi hagi una llei que explícitament digui que Escòcia té dret a l’autodeterminació, a ningú no li passa pel cap que no sigui un poble amb dret a decidir el seu futur. I és exactament el mateix cas que el de Catalunya on, ni tant sols els socialistes neguen la condició de poble a Catalunya al reconèixer que som una nació.
Per aquest motiu, és imprescindible que el centre de les negociacions entre ERC i el PSOE per a la investidura de Pedro Sánchez sigui el conflicte polític derivat de l’1 d’octubre de 2017, tal com va votar la militància d’ERC en consulta interna. Per tant aquest conflicte polític no és pas ni un nou sistema de finançament, ni inversions en infraestructures ni un nou Estatut, que són assumptes que es podrien negociar amb Múrcia o La Rioja. El conflicte polític ha de tractar sobre la materialització del dret a l’autodeterminació exercit l’1 d’octubre a l’empara de la Constitució. I res més. Si no ho volen acceptar, només hi ha una opció: no a Sánchez.
