Estem en el moment més baix de dignitat col·lectiva a Catalunya d’aquesta legislatura. L’afer del Catalangate, l’espionatge massiu a representants polítics, advocats, activistes, professors universitaris i metges per part del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), ha estat el darrer episodi del reguitzell d’atzagaiades i de vulneració de drets fonamentals perpetrats pel govern espanyol i altres poders de l’Estat contra ciutadans catalans i contra les institucions de Catalunya. Les clavegueres de l’Estat espanyol també funcionen a tot drap amb el govern de coalició PSOE-Unidas Podemos. El PSOE i els seus ministres justifiquen sense escrúpols l’espionatge massiu i tota mena de pràctiques brutes per reprimir la dissidència política, mentre que Unidas Podemos i els seus ministres, en un greu exercici de cinisme polític, es fan els ofesos, però en realitat saben que són corresponsables d’una sòrdida acció governamental. El PSOE fa honor al seu llarg currículum com a principal arquitecte del deep state espanyol (terrorisme d’Estat inclòs) que ha tingut en el punt de mira bascos i catalans, i Unidas Podemos està atrapada en un entorn putrefacte fent cara de progressista. El govern espanyol sorgit de les eleccions de novembre de 2019 segueix dedicant-se en cos i ànima a vexar aquells més de dos milions de catalans que van participar activament en el referèndum de l’1 d’octubre.
Des que va aparèixer aquest nou cas fins avui, la informació sobre l’escàndol del Catalangate s’ha gestionat molt malament per part d’aquells que són els responsables del CNI i, per tant, de l’espionatge massiu: el Ministeri de Defensa i el govern espanyol. Primer van negar i ridiculitzar les fonts d’informació i els estudis que hi havia al darrere del prestigiós laboratori Citizen Lab de la Universitat de Toronto, que són infinitament més rigorosos que els procediments matussers que utilitza el CNI, que diu que “treballa cada dia per protegir la societat espanyola”. Acostumats com estan a tirar pel dret i a sentir-se absolutament impunes davant de qualsevol barbaritat, les seves maneres de fer s’assimilen a les que es fan servir en els estats totalitaris i, a més, se’n senten ben cofois.
Posteriorment, la ministra de Defensa, Margarita Robles, conscient que negar la veritat no era una bona estratègia, va justificar l’espionatge amb el programa Pegasus i va etzibar les següents preguntes: què ha de fer un Estat quan algú vulnera la Constitució, quan algú li declara la independència, quan algú li talla les vies públiques i protagonitza desordres socials? Justificar la persecució i l’espionatge a la dissidència política a través d’una empresa privada estrangera i deixar que sigui aquesta empresa la que arrabassi i arxivi en parador desconegut tota mena d’informació personal i privada (inclosa la que està emparada pel secret professional), és d’una irresponsabilitat majúscula i d’una inconsciència alarmant, a més d’il·legal.
Per acabar de reblar el clau del desori governamental espanyol, el ministre de la Presidència, Félix Bolaños, en compareixença pública, va admetre que el president del govern espanyol i la ministra de Defesa també van ser espiats amb el programa Pegasus i que ho han denunciat a l’Audiència espanyola perquè volen que “s’investigui i que se sàpiga tota la veritat” i perquè “són intervencions il·lícites, externes i sense autorització judicial”. Vaja, que la gravetat de l’espionatge a través de Pegasus depèn de qui és l’espiat: si ho és el president del govern espanyol o ho són els presidents del govern de Catalunya. La dignitat espanyola i dels seus dirigents és intocable, mentre que la dignitat dels catalans i dels seus presidents pot ser trepitjada, vilipendiada, denigrada i escarnida a discreció i sense condicions. Això sí, comptant amb el zelós aval del Tribunal Suprem.
Finalment, la cirereta del menyspreu del govern espanyol a la dignitat dels catalans i de les seves institucions ha estat el silenci còmplice del president Pedro Sánchez. Encara no s’ha dignat a parlar amb els representants polítics dels partits espiats, ni tan sols amb els del partit que va facilitar la seva investidura i que garanteix l’estabilitat del govern espanyol, ERC. Avesat a tenir suports a canvi de res, el president Sánchez pensa que la millor resposta és l’absència de resposta. Tenint en compte la gravetat dels efectes que pot tenir aquest cas d’espionatge massiu fora de les fronteres espanyoles (no només perquè els arxius de les dades obtingudes estan suposadament fora de l’Estat espanyol, sinó també perquè hi ha persones que han estat espiades mentre residien o estaven en altres països), costa d’entendre que el president del govern espanyol segueixi fent el paper de met. Potser no sap fer altra cosa.
I encara un funest apunt addicional. La directora del CNI, Paz Esteban, també va admetre, sense embuts, que van espiar el president Aragonès i l’entorn del president Puigdemont i que ho van fer amb l’entusiasta autorització del Tribunal Suprem, però, en canvi, del programa Pegasus no en va dir ni piu. La directora del CNI, nomenada directora el febrer del 2020, però que porta quaranta anys vinculada als serveis secrets espanyols, tenia l’encàrrec de netejar la imatge del CNI arran dels escàndols relacionats amb l’anterior director, Félix Sanz Roldán. Després d’aquest nou afer i de les excuses de mal pagador que va donar, no ha reeixit amb aquell encàrrec inicial: la imatge del CNI segueix sent molt dolenta per a aquells que tenen una mínima sensibilitat democràtica. En ple segle XXI i en ple mandat del govern PSOE-Unidas Podemos potser ja toca renovar la imatge del CNI i desprendre’s de l’herència de les maneres de fer dels serveis secrets del franquisme i de la poca intel·ligència que han demostrat en alguns episodis foscos de la seva història.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
