Tants mesos després. Amb un peu al carrer, que és on sempre hem i haurem de ser-hi, abans i després de guanyar la República, m’animo a reprendre aquest blog. Tornaré a dir-hi la meva. No sé si amb tanta constància com abans. Les circumstàncies no són fàcils. Sempre, com a prioritat absoluta, amb la voluntat de denunciar el feixisme constitucional del 78 que ens tenalla (d’ara endavant, aquí, abreujat com a FC78), el corrent polític que cavalca tots els poders de la metròpoli i que ha liquidat la democràcia a Catalunya, desbocat des del cop d’estat del 20 de setembre de 2017. Sí, ja sé que els nostres polítics molt malament. Que cal rendiment de comptes. I tant. Però ara mateix hi ha un país en règim d’ocupació. I el que cal és anar amb tot contra el feixisme que campa al carrer i a les institucions. El que va ser primera força a Catalunya el 21-D. La prioritat és denunciar la liquidació de la democràcia al nostre país i fer-ho argumentant dia i nit, als mitjans i a les xarxes, al carrer i amb els veïns. Durant aquests mesos, la incapacitat dels nostres polítics i molts opinadors per a contra-argumentar els portaveus del FC78 ha resultat esfereïdora. Colpits per la repressió. Arreu, els qui aspiren a enterrar la nostra comunitat nacional com a demos polític han trobat un terreny ben pla per difondre les seves intoxicacions, gairebé sempre, sense trobar ni una sola veu al davant.
D’entre totes les batalles de discurs guanyades pel FC78, per incompareixença de l’adversari, durant els darrers mesos, una de les que em fa més ràbia és la que vull commemorar avui: la de les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre, avui complim just un any, sota la presidència de la Molt Honorable presidenta Carme Forcadell. La criminalització d’aquells dies a defensar ha estat brutal. La intoxicació ha anat a raig. Fins i tot he vist gent com Sergi Sol abjurar-ne a la televisió pública nacional. Que no coi. Amb orgull, a defensar-ho. Ara fa un any, el Parlament de Catalunya, representació democràtica del poble, va acordar fer efectiu el dret a l’autodeterminació (facultat auto-reconeguda pel nostre Parlament, sobiranament, reiterades vegades des del 1989) per primera vegada en tres-cents anys, d’ençà de la gran Junta de Braços de juliol de 1713 que va aprovar la resistència a ultrança contra el primer Borbó. El Parlament, representació democràtica del poble, va acordar aleshores que, atès que no s’havia assolit la majoria del 50,1% a favor de la independència a les eleccions autonòmiques del 27 de setembre de 2015, no era possible declarar-la directament (tal i com disposaven els programes electorals guanyadors), sinó que caldria donar-li més potència i legitimitat democràtica, adreçant-se també al conjunt dels partidaris de l’autodeterminació, mitjançant un referèndum amb una pregunta clara i un resultat vinculant.
Maré de Déu, cafres (diuen gairebé cada dia els dels FC78), que el 6 i 7 de setembre amb una minoria de vots vareu derogar la Constitució i l’Estatut! I ara. Prou d’una vegada. Responguem-los. Aquells dies, el Parlament, representació democràtica del poble, simplement, emparant-se en els compromisos internacionals que la mateixa Constitució obliga a respectar al Regne d’Espanya (el dret a l’autodeterminació, al qual tenen dret tots els pobles segons el dret internacional), va aprovar la llei que havia de fer viable un Referèndum d’autodeterminació, mecanisme que comptava i que compta amb un suport àmpliament majoritari a la societat catalana. Només la victòria del sí, en aquell referèndum, doncs, provocaria la dissolució de la Constitució espanyola i l’Estatut capat a Catalunya. El FC78, convençut, com apuntaven totes les enquestes, que la victòria del sí era inevitable, va optar aleshores per carregar contra la convocatòria del Referèndum i avalar la liquidació de la democràcia a Catalunya, inclosos pràcticament tots els drets fonamentals, acompanyada d’uns nivells de repressió propis d’estats autoritaris.
Les sessions parlamentàries del 6 i 7 de setembre de 2017 haurien d’omplir-nos d’orgull i ser recordades amb goig. Acceptar, com hem fet durant tants mesos, la seva demonització per part del FC78 és un error imperdonable, a més d’una puntada al fetge als polítics empresonats i/o processats que les van fer possibles. Només la vehemència amb la qual empenyen els demòfobs ja hauria de fer-nos reflexionar sobre la importància d’aquells dies. Quan vàrem establir per primera vegada a la història contemporània de Catalunya que l’autodeterminació no era als núvols, sinó al carrer. Prou d’amagar-nos. Sortim i defensem-la.
