Desfer el país o recosir-lo?

L’aterratge a la realitat de Junts és una bona notícia per al país. No és poca cosa que, encara que hagi hagut de ser més de sis anys després del desenllaç de l’Octubre català, deixi de ser un anatema l’afirmació que obtenir més poder polític per a Catalunya a través de la negociació amb el govern espanyol no constitueix per se una renuncia a la República Catalana. És una admissió que aboca definitivament a la paperera de la història aquella frivolitat tan celebrada, verbalitzada una vegada per Quim Torra, una figura política tràgica, gairebé shakespeariana, en el sentit que les institucions d’autogovern són el més gran enemic de la independència nacional. Ara, ben al contrari, s’admet amb aparent normalitat, com si aquí no hagués passat res, que reforçar-les és una condició necessària per avançar en aquesta direcció. Rectificar és de savis; i jo que me n’alegro.

Altra cosa és que aquest aterratge a la realitat tindrà molt probablement incidents de recorregut provocats per una banda pels difícils equilibris interns entre les diferents famílies que conviuen a matadegolla al si de Junts i, per l’altra, per la necessitat de teatralitzar fins al paroxisme els acords amb el PSOE per tal que la parròquia més incondicional del puigdemontisme, acostumada fins ara a dosis ingents d’insurreccionalisme de sofà per mantenir-li alta la moral, pugui aguantar la transició cap a la nova estratègia sense patir síndrome d’abstinència. D’aquí la sobtada retòrica sobre el 1714, la cantarella aquella del cobrar per avançat i el fet d’alimentar impúdicament la fantasia d’estar negociant d’Estat a Estat i no pas entre la tercera força del Parlament i el primer partit de l’actual govern espanyol.

És en aquest marc on cal contextualitzar l’accidentada polèmica sobre la immigració que esquitxa el debat públic a Catalunya des de fa poques setmanes. I és que de la necessitat d’exhibir múscul i fermesa davant el PSOE ha nascut un suposat compromís de transferir les competències en immigració a la Generalitat que, inconcret, improvisat i pèssimament gestionat a l’hora de traslladar-lo a l’opinió pública, ha donat lloc a un pseudodebat ideològic que no fa cap bé al país i, de retruc, erosiona molt particularment el perfil polític de l’independentisme. La discussió no se centra, naturalment, quasi fa vergonya haver-ho de remarcar, en posar en qüestió la bondat d’una hipotètica cessió de competències d’aquesta naturalesa. El problema rau en què s’ha barrejat una opció que, per incerta que sigui, en cas de consumar-se reforçaria objectivament el nostre autogovern, amb la vinculació a la delinqüència d’aquest amplíssim col·lectiu que per simplificar anomenem nova ciutadania. I aquest demagògic recurs, agradi o no agradi, és el mateix que utilitzen Vox i la resta de dretes extremes d’arreu.

No és sobrer assenyalar que durant els anys del Procés res de tot això no hauria estat possible. La República Catalana es vinculava aleshores a l’ampliació de drets per a tothom, començat per aquella part de la societat a la qual la legalitat espanyola dificulta l’obtenció de la ciutadania i condemna a malviure entre nosaltres en un estat de pràctica marginació, sense accés a l’esfera pública ni veu ni vot a l’hora de decidir qüestions polítiques. Participant en el procés sobiranista, en canvi, proclamàvem que la gent que es trobés en aquesta situació passaria a detenir la condició de fundadora d’una nova institucionalitat republicana, quedaria vinculada definitivament al país i s’acceleraria, de retruc, la seva incorporació activa a una identitat catalana oberta, integradora i orientada cap al futur. Parlo d’aquells dies feliços, tampoc no tan llunyans, en què ens agradava sentir al nostre costat persones que parlaven castellà -entre d’altres llengües- mentre participàvem a les grans mobilitzacions de l’Onze de Setembre i en què, per posar un exemple fàcil d’entendre, a ningú no se li hauria acudit titllar Gabriel Rufián de xarnego ni encara menys escopir-li un fastigós mora de merda a Najat Driouech. Es tractava de sumar, sumar i sumar voluntats i complicitats de l’ordre més divers possible per una causa democràtica que, prou que ho sabíem, tenia en contra la força d’un Estat amb tots els ets i uts. La unitat civil era una condició necessària per guanyar i el fantasma més temut -i combatut- era que arribés a fer-se realitat aquell fosc vaticini aznarià que, amb l’avenç cap a la independència, Catalunya acabaria esquinçant-se internament.

La conjuntura actual -ni a Catalunya, ni a l’Estat espanyol ni a Europa- no és la mateixa que la de 2017. Més greu que el mateix ascens generalitzat de l’extrema dreta és la seva capacitat per condicionar l’agenda pública i, massa sovint, els programes polítics de la dreta de govern -sigui conservadora o de tall més liberal- i de vegades, fins i tot, d’una socialdemocràcia en hores molt baixes amb comptadíssimes excepcions. I la immigració -amb tots els fantasmes que desvetlla- ha esdevingut l’ase dels cops preferit sobre la qual s’estavellen les impotències d’uns estat-nació incapaços de governar per si mateixos una sèrie de fenòmens globalitzats que depassen de llarg el seu estricte àmbit de sobirania. El Procés, amb la seva radical aposta popular i democratitzadora, semblava haver-nos vacunat en relació a segons quines derives. Ara ens adonem, però, que després d’aquella llarga primavera d’entusiasme ciutadà en la qual el Som un sol poble es donava gairebé per descomptat, caldrà no abaixar la guàrdia en la defensa d’allò més bàsic. I aquí serà necessari apel·lar a la responsabilitat i el patriotisme del centredreta catalanista per tal que bandegi de ple qualsevol temptació d’anar enrere. Hi ha hagut generositat i dosis industrials de paciència a l’hora d’esperar el seu tardà aterratge a la realitat. Tots plegats ens n’hauríem de penedir una mica si acabéssim descobrint que, al capdavall, en una qüestió tan sensible com la immigració, sigui per oportunisme o per estretor de mires, Junts està més per fer el joc als qui malden per desfer el país que per col·laborar amb els qui treballem per recosir-lo.