Em costa d’entendre on mena i quins beneficis ens durà com a societat nacional, aquest afany d’una part de l’independentisme de procedir a un desarmament ideològic unilateral. D’uns anys ençà (de fet abans ja de l’inici del procés) bastants sectors de l’independentisme català han decidir blasmar conceptes com nacionalisme, identitat o pàtria. Tant és així, que els han esborrat dels programes electorals i dels discursos polítics, com si es tractés de mots gairebé empestats. Evidentment, actuant així ni han aconseguit convèncer a cap espanyolista de la bondat del projecte independentista, ni tampoc no han aconseguit que el nacionalisme espanyol admeti l’existència, dins de l’Estat, de diverses nacions.
Per tant, mentre des de Catalunya alguns renuncien als principals puntals ideològics dels moviments d’emancipació nacional clàssics, a Espanya ningú ha renunciat a l’ideari propi dels estats opressors. És més, no solament no hi ha renunciat sinó que l’ha reforçat, atacant sense complexes tot allò que, com la llengua, l’escola o els mitjans de comunicació públics, segons el seu criteri sosté el sentiment nacional català.
Quan sento, per exemple, que no podem declarar-nos nacionalistes, perquè a Europa aquesta paraula té connotacions pejoratives, m’agafen ganes de riure. Aquesta afirmació ha estat i es desmentida cada cop que alguna de les petites nacions europees (moltes d’elles amb menys pedigrí històric que Catalunya) abans inserides en imperis o unitats polítiques més grans, s’incorpora a la Unió Europea i la integració es celebrada com una nova fita democràtica. Europa té pànic, certament, després de les dues guerres mundials, als nacionalismes imperialistes o expansius. Ara bé, sap distingir perfectament entre aquesta mena de nacionalismes i els d’emancipació, que només pretenen assolir un estat propi dins de les seves fronteres històriques. Per això, la UE no ha fet ni fa altra cosa que homologar-los i acollir-los dins seu, com s’ha demostrat en el cas de la incorporació de les tres repúbliques bàltiques o d’un grapat de territoris de l’extinta Iugoslàvia. I potser no caldria recordar com va assentir davant la reunificació alemanya, perquè va entendre que es tractava de dos estats però d’una única nació, basada en una mateixa llengua i cultura i uns mateixos llinatges.
Exercir de nacionalistes, en el cas dels catalans amb consciència de país, no solament és legítim sinó que constitueix l’única manera de de plantar cara al nacionalisme espanyol que persevera en negar, sistemàticament, l’existència d’una nació catalana per tal que res no destorbi el seu projecte històric, que no es altre que bastir una nació espanyola que abraci tot l’Estat. Quan sento alguns correligionaris meus dir, traient pit, que si bé es captenen com a catalans nacionals no son nacionalistes, m’agradaria que m’expliquessin com es pot fer això dins d’un estat que nega que hi hagi una nació catalana. Al Regne d’Espanya, actuar com un català nacional et converteix, ho vulguis o no, en nacionalista, perquè t’obliga a pressuposar i defensar la vigència d’allò que més enutja el nacionalisme espanyol: la nació catalana. Per tant, reconèixer-te com un català nacional t’aboca, de facto, a exercir de nacionalista.
Més absurd en sembla, encara, abominar de l’independentisme que branda la possessió d’una identitat catalana com a raó per reclamar la independència. En una societat on constantment s’insisteix en exigir als ciutadans que assumeixin amb orgull la identitat de classe, de gènere, religiosa o sexual, com a poderós instrument per conquerir drets, resulta que l’independentisme ha de defugir tot allò que pugui ser titllat d’identitari. L’independentisme històricament ha estat integrat per individus que es consideren només catalans perquè posseeixen una identitat nacional basada en una llengua, una cultura i una història pròpies. Per cert, son tots aquests elements els que, paradoxalment, permeten, a molts que es vanten de no ser nacionalistes, apel·lar als Països Catalans com a marc nacional, perquè, de fet, no en tenen altres on fonamentar-lo.
En canvi, em sembla plausible eixamplar el concepte identitat i en lloc de centrar-lo, primordialment, en la llengua, la cultura i la història, afegir-hi tots els elements que poden conformar una identitat política completa, com poden ser l’economia, els drets civils, les infraestructures o el model d’estat. Com també em sembla molt encertat sumar als qui acreditin un sentiment d’identitat palès, els qui simplement en posseeixin un d’identificació. Per tant, l’independentisme requereix per a ser un moviment central i hegemònic, aglutinar tots els qui posseeixen una identitat catalana (tant hi fa si es per raons lingüístiques, culturals, històriques, socials o econòmiques o per totes alhora) i alhora incloure-hi els qui, sense renunciar a la seva identitat d’origen, s’identifiquin amb el projecte de societat dels qui se senten només catalans. Cal conjuminar, doncs, identitat i identificació, entesos des d’una concepció dinàmica perquè les persones evolucionen. Ara bé, si renunciem a esmentar la possessió d’una identitat nacional distinta a l’espanyola com a raó per voler un estat propi i ho centrem en assolir més benestar i justícia social, no ens entendrà ningú i el primer que ens replicaran es que ens centrem en reformar l’estat al qual ja pertanyem, juntament amb els altres espanyols.
A l’últim, em sembla penós prescindir del terme patriota, amb l’excusa que sovint l’empren els partidaris de la cultura casernària o els nacionalismes violents i expansionistes. Altre cop, repeteixo, caiem en l’errada de desarmar-nos ideològicament sense necessitat. Si bé és cert que del terme patriota n’abusen certes ideologies bel·licistes o xenòfobes, també ho és que sempre ha existit un patriotisme cívic, pacífic i integrador i que, per sort, dins del catalanisme les formacions d’extrema dreta han estat irrellevants i no han tingut representació parlamentària. D’altra banda, hem de ser capaços de fomentar un patriotisme català adreçat a servir l’interès públic i el bé comú, més que no pas a enardir-se amb els símbols i l’èpica militarista, alhora que garantim, escrupolosament, l’exercici de tots els drets civils i polítics, als qui no hi combreguin o en professin altres. Ara bé, la legitimitat d’un patriotisme català sens complexes que, mentre se’ns negui la condició de nació sobirana, forçosament toparà amb el patriotisme espanyol, és del tot compatible amb el reconeixement de la condició plena de ciutadà a tots els qui han escollit Catalunya per viure-hi, sigui quina sigui la identitat amb que s’identifiquin.
En definitiva, doncs, hem de ser capaços d’explicar que constituïm la minoria nacional oprimida més gran d’Europa, amb una identitat política completa i un sentiment de pàtria ferm que, mentre no pugui bastir la seva pròpia república sobirana, maldarà per assolir la seva llibertat com ho han fet tots els altres nacionalismes d’emancipació democràtics del món.
