Cap dels països desenvolupats del nostre entorn, Alemanya, França, Anglaterra, Holanda… necessita explicar al món amb una campanya que és l’Estat que en realitat sembla, és a dir, un Estat democràtic on el sistema judicial es regeix per la separació de poders, que respecta els drets humans, la proporcionalitat, l’objectivitat jurídica. A Espanya sí li cal fins al punt que el seu Ministeri d’Exteriors s’ha convertit en un autèntic Ministerio de Propaganda obsessionat a ocultar la política de repressió contra Catalunya. Una política de repressió orquestrada des d’una alta judicatura heretada del franquisme i enverinada pel nacionalisme més ranci, legitimada per la Corona i aplaudida per un sistema de comunicació ostatge de l’stablishment econòmic. És un fet que no desconeixen les cancelleries europees ni els editorialistes dels més prestigiosos diaris del planeta.
L’Estat ja va intentar, inútilment, negar les càrregues de l’1-0 passejant Dastís per les televisions europees. Després, Borrell ha persistit en la mentida, la mateixa ministra Calvo… Finalment, el Gobierno del PSOE, gairebé coincidint amb l’arrencada del judici contra els presos polítics, han transformat el xiringuito de Marca España en un canó d’inspiració orwelliana, España Global. L’artefacte es centrarà, diuen, en defensar la qualitat democràtica d’Espanya i en difondre el relat de l’Espanya ‘real’ amb l’objectiu de combatre la versió de l’independentisme.
Al capdavant, han situat Irene Lozano, editorialista d’El Mundo, una professional de la política procedent de les files de la ultra Rosa Díaz i, posteriorment, repudiada per Albert Rivera.
No cal dir, que l’espanyolisme de Lozano compleix amb tots els requisits. Dono alguna pista. Fa uns anys va escriure l’assaig Lenguas en Guerra, un text on bàsicament titllava de poc útils per a la comunicació les llengües de l’Estat diferents del castellà. On considerava -contra tota la tradició sociolingüística- el bilingüisme com un fet ‘natural’ i on afirmava que la sintonia entre ser d’esquerres i lluitar contra la marginació del català, el basc o el gallec era, ‘no natural’ com a conseqüència, diríem, d’un malentès ideològic per culpa de l’apropiació franquista del castellà.
El relat d’una suposada imposició de la llengua espanyola és, segons Lozano, una mentida del nacionalisme, del dels altres, és clar.
Lozano, que ja ha condemnat en unes declaracions en la BBC als líders independentistes, ha negat que Espanya Global sigui una oficina de propaganda encara que des de la seva existència només hagi difós, insistentment, missatges celebrant el paradís espanyol. La maniobra és tan grollera que dubto molt que qualsevol estudiant de primer de publicitat sigui incapaç de descobrir-la.
De moment, en els dos vídeos que han sortit només s’enalteixen les gràcies d’Espanya. Espanya primera en investigadors, primera en tolerància cap a la immigració, Espanya plural, diversa… etc… La mateixa Lozano reconeix en una entrevista la necessitat d’una campanya d’aquesta mena atès que la percepció en el món és massa desigual, injusta. Als Estats Units, diu, es coneix Espanya per la paella, la platja i el sol. En Llatinoamèrica sembla que el fet que això sigui un niu de corruptes no és un fet pel que calgui preocupar-se’n massa. Certament, n’hi ha molts investigadors que han de fugir cames ajudeu-me per a no morir-se de gana però ara, pensa ella, amb aquests vídeos, s’atraurà la inversió estrangera i tota la matèria gris tornarà d’una dia per l’altre. Plural i diversa, sí. Una altra cosa és que aquesta pluralitat es respecti. Massa gent pensa, com Lozano, en termes de llengües naturals i antinaturals, en apel·lacions a un bilingüisme màgic que, en definitiva, el que fa és -com diria Aracil- voler ocultar l’existència d’un conflicte.
Segur que aquests vídeos, pensats per a emocionar, reforçaran l’autoestima de l’espanyol convençut de viure en el millor racó de l’univers, perplex per l’odiosa desafecció catalana. Potser a l’estranger incitarà algunes desenes de jubilats a viatjar fins a Benidorm a passar uns dies. N’hi hauran molts vídeos com aquests i molts d’altres com el del guàrdia civil que va traslladar l’altre dia els presos polítics fins les presons de Madrid. Tots són vídeos de propaganda. Uns de propaganda blanca, els altres de propaganda negra destinada a humiliar, a desorientar, a desmoralitzar.
Espanya és el que és. Un Estat corrupte, llastat tant pel pes d’una mentalitat nacionalista retrògrada com per l’herència de 40 anys de dictadura feixista. Un país incapaç de resoldre democràticament dos dels seus problemes més greus: la desigualtat social i el conflicte territorial.
Escrivia Lozano fa uns quants anys en El Mundo que els bojos havien treballat molt com a enemics de la veritat. Que calia, d’acord amb Orwell, restaurar allò obvi. Acabava recordant que, a la última, la realitat va acabar venjant Galileu, tot i que pagant un alt preu. Totalment d’acord. I així passarà també amb la veritat d’Espanya, amb la dels catalans. En definitiva, el judici i la sentència, afirma Oriol Junqueras, pesaran com una llosa en la història de Espanya.
Francesc Viadel
