Semblava gairebé impossible, però, finalment, els socialistes controlen la Diputació de Barcelona gràcies al suport de JxCAT. No és poca cosa. Estem parlant d’un institució amb 955 milions de pressupost, la qual compta amb almenys 84 càrrecs de confiança nomenats a dit que, en alguns casos, poden arribar a percebre sous de 5.800 euros mensuals. En definitiva, els socialistes controlen una maquinària administrativa amb molt de poder que els permetrà consolidar-se i reproduir-se en el territori. És exactament el mateix que intentaran fer els post-convergents a fi d’intentar aturar el procés d’autodeflagració que fa temps que amenaça d’esborrar-los del mapa.
El cabreig entre l’electorat independentista és colossal. Ara mateix, JxCAT intenta com pot amagar el cap sota l’ala a l’espera que el temporal escampi mentre discretament, a través d’emissaris, es diuen el nom del porc. Segons alguns, el culpable de la trencadissa de la Diputació ha estat Bonvehí tot i que conforme passen les hores va veient-se clarament que Puigdemont també ha estat en la pomada. Tant se val.
El ben cert és que els interessos de partit han passat per damunt de totes les proclames solemnes i els relats èpics. No n’hi ha hagut per a l’ocasió jugada mestra que valgui. Només l’esquer d’un munt de carmanyoles per a repartir i, com d’habitud, els efectes de la vella disputa per l’hegemonia d’un espai polític cada dia més amenaçat per l’Estat.
Així les coses, l’abisme que s’ha obert no fa presagiar res de bo i això justament a un pas de saber que farà finalment el Suprem contra els presos polítics.
Des de la presó, en declaracions al programa FAQS, Jordi Sánchez acaba de demanar a la ciutadania que aturi el país si les sentències que es dictaran són condemnatòries. Insta a una mobilització permanent liderada per ANC i per Òmnium Cultural que sigui capaç de mantenir l’atenció internacional sobre Catalunya. Ja ho veurem.
Altrament, Sánchez considera que la desunió de l’independentisme es remunta a la desunió del 21-D entre els principals partits en plena aplicació del 155. Però el ciutadà més perspicaç ja sap que l’afirmació del líder civil empresonat és una simplificació que té segurament una intenció, si més no, didàctica. Prou que sabem que la tàctica de les unions forçoses entre partits no funcionen com tampoc no funcionen en la política real les propostes un punt messiàniques a l’estil Jordi Graupera. La seva operació, alimentada festivament per alguns mitjans de comunicació, va resultar ser un desastre, especialment en Barcelona, on la seva llista només va obtenir 28.230 vots, un 3’74% del total. A la capital del país els que també van badar van ser els de la CUP, que van passar d’un miler i escaig de vots la llista de Graupera. En total, quasi 60.000 vots se’n van anar al fem.
Tot plegat, l’única cosa que sabem del cert és que n’hi hauran unes sentències duríssimes que junt amb la situació de repressió permanent faran que Catalunya torni a l’Espanya de Primo de Rivera. Que la societat respondrà amb manifestacions i protestes, que no deixarà de lluitar pel que creu malgrat no tenir gens clar de que pot servir aquest esforç contra un Estat amb uns dèficits democràtics crònics. Que els partits independentistes no en tindran cap altra que des de la seva singularitat definir d’una vegada una estratègia per sortir d’aquest pou en què es troba el país. Mala peça al teler.
Francesc Viadel
