David Reilly és un periodista esportiu de la ITV que, a més a més, imparteix docència a la Universitat de Southampton Solent. En acabar la classe que compartim, aprofitem per fer un mos dins del campus, previ a la sessió de la tarda que tinc programada amb un dels seus col·legues, l’experiodista de la DPA sud-africà Peter Auf der Heyde, l’home que va introduir a Simon Kupper a la realitat africana que presenta al best-seller Football Against de Enemy. “Aquell noi escrivia bé”, ironitza. Tant un com l’altre continuen astorats pel resultat del referèndum del 2014. De fet, en David encara no es pot treure del cap aquella campanya que va portar el Regne Unit pel pedregar. Ningú s’ho pensava, però “va ser una tempesta perfecta”.
Certament, l’anàlisi que em fa el professor Reilly del perquè el “leave” va triomfar és prou acurada. En aquell referèndum es va unir el vot protesta contra les retallades del govern Cameron, la influència dels tabloids anglesos que feia temps que abraçaven l’euroescepticisme, l’ascens de Bannon i les tècniques de Cambridge Analytica per targetitzar la propaganda a través de les xarxes socials, la conseqüent mobilització de nous públics tècnicament abstencionistes i, finalment, “la campanya del remain no va prendre’s seriosament els riscos que corrien”. Veu un segon referèndum provable, malgrat que els escenaris que avui hi ha sobre la taula amb una May que ha de recuperar la iniciativa de les negociacions amb la Comissió són múltiples.
Certament, per molts joves i professionals, el Regne Unit viu un moment convuls. Es mou entre una nuvolosa que no deixa preveure correctament el futur, i “no ajuda a dissenyar cap projecte estratègic”, em comentava l’Emma, companya a la seva Universitat. Però, la conversa entre un britànic i un català pot esdevenir, al final, un bàlsam per tots dos. L’escena es produïa el mateix dia que a Madrid començava el judici de la vergonya al Tribunal Suprem; el mateix dia que la BBC reportava la mort, als 81 anys, del mític porter Gordon Banks –“l’home que va negar a Pelé a Mèxic 1970”–, a la vegada que obria la crònica sobre la primera jornada del judici amb les paraules d’Andreu Van den Eynde, advocat de Junqueras, assegurant que el judici era contra “el dret a l’autodeterminació i el principi democràtic”.
Les grans agències de notícies globals també tenien clar on s’havia de posar el focus informatiu: aquest procés és un examen a la democràcia espanyola, despullada definitivament a causa de no saber trobar un solució política a les reivindicacions nacionals de gairebé la meitat dels catalans. En aquest context, el debat entre si cal una defensa més jurídica o política és totalment secundari, perquè jurídicament és relativament senzill interpretar els delictes que es jutgen. Però, el problema és el substrat polític que porta a tals interpretacions. Ho assegurava la Reuters: el judici està “políticament carregat”. El què emergeix novament és l’etern debat sobre qui és subjecte de sobirania nacional, si els catalans poden o no considerar-se una nació. Per exemple, si els catalans poden o no tenir seleccions pròpies. Perquè, al no trobar un espai comú per interpretar de la mateixa manera la construcció social de la nació –recordem Ernest Renan, la nació és un plebiscit diari–, l’independentisme català mai podrà assumir la sentència que es derivarà d’aquet procés al Suprem. Esportivament, mai podrà renunciar a competir internacionalment. Desgraciadament, el deep state espanyol ha renunciat a la política per solucionar els problemes del caduc estat de les autonomies a base de la força coercitiva i la politització de la justícia; però, ho ha pogut fer perquè durant quaranta anys només hi va haver un imaginari col·lectiu oficial i la transició no va fer net ni va teixir llaços de solidaritat prou forts.
És fàcil parlar sobre nacions al Regne Unit, on precisament la negociació del referèndum d’Escòcia –més enllà de la conjuntura que va portar a Cameron a acceptar-lo– es va assentar sobre una relació bilateral entre els governs d’Edimburg i Londres. De fet, és senzill pels interlocutors britànics comprendre què vol dir ser independentista a Catalunya:
- Quan juga la selecció espanyola, què penses? –pregunta a l’acomiadar-se.
- I tu, quan juga l’escocesa? –li responc provocador.
- Res, que si juguen bé millor per ells –riu, amb cara de murri.
- Doncs a mi em passa el mateix amb els espanyols.
Portar els debats polítics a terrenys esportius pot esdevenir superficial, però en determinats moments es converteix en una metàfora extraordinària per explicar la complexitat del món que vivim. David, espero que el vostre Brexit tingui la possibilitat de repetir la final.
Xavier Ginesta. Periodista i professor de la Universitat de Vic-Universitat Central de Catalunya
