Fa uns dies en una conferència al Club de Premsa de Ginebra, el ministre Borrell es va permetre d’invocar els mals esperits del guerra civilisme en un nou episodi de la seva iracunda campanya internacional contra els independentistes quan va afirmar que la guerra civil no va ser d’Espanya contra Catalunya tot i que el “nacionalisme independentista català” va tenir molt a veure en els fets que la van provocar. D’altra banda, va voler constatar que aquesta no era la primera vegada que a Espanya s’hi donava un xoc violent entre nacionalismes, deixant hàbilment el seu partit al marge de la baralla, com si el PSOE i, ell mateix, no ho foren de nacionalistes.
No cal dir que la seva intenció de criminalitzar unes idees, d’emmarcar el moviment que les defensa en un context de violència extrema com és el de la guerra és greu -tal com li va recordar el president Torra- i diu molt del personatge. Tot plegat, Borrell va fer una simplificació maliciosa sobre les múltiples i complexes causes de la guerra, situant, a més, Catalunya i les seves reivindicacions històriques, en el centre d’aquestes causes, però, no com a víctima sinó com a agressora mitjançant la invenció d’un independentisme que, a part de no tenir res a veure amb el d’ara, de de bon tros va ser hegemònic en aquella època.
La realitat té més a veure amb un nacionalisme espanyol, segrestador d’un Estat centralitzador i endarrerit, que va exercir durant tot el segle XX una extraordinària repressió contra el país. Cert que potser alguns van fer la guerra del 36 convençuts que lluitaven contra el separatisme català més que no pas contra les temptatives revolucionàries d’unes classes populars exhaustes, contra el reformisme burgés, pel manteniment del poder de l’església, dels terratinents i dels militars. Els mateixos del ben cert que mai no van consentir la pluralitat nacional d’Espanya, la seva diversitat, la necessitat d’avançar en la seva modernització.
Com sigui, el millor sempre és anar a les fonts primàries per evitar les intoxicacions pròpies de la propaganda. El president Manuel Azaña va escriure el 1939 a Callonges-sous-Saléve, acabat d’exiliar-se, 11 articles explicant quines van ser al seu parer les causes de la guerra civil. De la qüestió catalana se n’ocupa en dos d’aquests articles. Azaña mai no arriba a culpar directament al nacionalisme català del conflicte i sovint intenta mostrar-se comprensiu -molt més que el mateix Borrell- amb les raons que sustenten les reivindicacions catalanes. En el fons, però, acaba mostrant-se com un nacionalista espanyol més que no es cansa de fer retrets fruit dels prejudicis més odiosos. Azaña critica el nacionalisme burgés però malfia del d’esquerres perquè el considera contaminat per les idees del clergat català en el qual no pot deixar de veure un dels responsables del manteniment de la identitat dels catalans. Admet que Espanya va exercir durant segles una violència sostinguda contra la diversitat que, de perpetuar-se, hauria resultat beneficiosa per a Espanya. “(…) en nuestro tiempo, habría valido más que todos los españoles hablasen una sola lengua y estuvieron criados en una tradición común, sin diferencias locales”, assegura. Al final, però, l’assimilació no és possible per la ineficàcia de l’Estat i per l’acció justament d’aquell clergat català, de Montserrat mateix, “un hogar intel·lectual de la ‘catalanidad’ y del nacionalismo”.
El president republicà no pot negar de cap manera l’existència d’una “poderosa corriente contra el unitarismo asimilacionista del Estado español” encara que aquesta se sustenti en factors com una “cierta altanería resultante de la riqueza, al compararse con otras partes de España, mucho más pobres” o “a la profunda convicción que los catalanes tienen el valor eminente de su pueblo (algunos hablan de su ‘raza’) y de ser contrarios de los demás españoles”.
Finalment, de mala gana, fracassat amb els catalans el sistema assimilacionista calia buscar-ne un altre. Després de tot, no era “útil” que Espanya dugués “oberta en el costado la llaga del descontento catalán”, ni que els catalans fossin “desoídos brutalmente”, ni se’ls tampoc podia tractar com a un “pueblo enemigo”. Calia afrontar la realitat, “por desagradable que pareciese” i trobar una solució de pau que no va ser cap altra que la concessió d’una autonomia, “dejando a salvo lo que ningún español hubiera consentido comprometer: la unidad de España y la preeminencia del Estado”. Una màxima que calia respectar atès que “(…) Si desde la capital de España debía persuadirse a los catalanes que la autonomia no era una concesión arrancada a un Estado dèbil, importava todavía más que en Barcelona supieran que cualquier extralimitación, o el mal uso de su régimen, desataría en el resto de España una reacción violentíssima, no ya contra la autonomia, sinó contra la propia Catalunya”.
Quasi un segle després estem igual que estàvem. El sistema assimilacionista, el dels Borbons o el Primo de Rivera com recordava Azaña, no li funciona a l’Estat. Aquesta és la realitat i així les coses Borrell i tutti quanti poden tirar la culpa a qui vulgui i invocar tots els dimonis de l’infern perquè a Europa, al món, es miri la revolta catalana com una malignitat i fins i tot culpar a la dreta cavernícola espanyola del pecat del nacionalisme com si el seus no tingueren res a veure. A la última, i com als anys trenta, sembla que caldrà buscar de bell nou una solució de pau que superat l’Estatut no potser ni una onada de violència contra Catalunya ni tampoc una concessió arrancada de mala gana a una Espanya carregada de complexos.
Francesc Viadel
