En el moment històric que vivim, qualsevol lluita social o política comença, conscientment o no, en l’àmbit de la comunicació. Ara alguns en diuen la batalla del relat, com abans es deia que allò que no surt als mitjans no existeix. I és que en el món de la comunicació política hi ha una porta d’entrada per la qual tot projecte ha de passar si vol tenir èxit: l’agenda política. L’agenda política és, per entendre’ns, la llista de temes sobre els quals es parla en cada moment.
En efecte, la batalla pel relat comença per fer-se un lloc en el debat públic. Hi ha lluites que no es poden guanyar mai perquè senzillament no existeixen per al conjunt de la població. Ningú no en parla. Per triomfar, el primer que necessita una idea és fer-se present en l’imaginari de la gent. Sense això no pots aspirar a res més. I si pot col·locar els teus temes a l’agenda, ja has començat a guanyar. Ja se sap, quan algú reclama palar de les “coses que interessen a la gent”, cal entendre “coses que a mi m’interessa que se’n parli”.
És així com l’extrema dreta ha esdevingut una amenaça arreu del món occidental: perquè té l’habilitat de posar els seus temes a l’agenda política. I en això, malauradament, moltes vegades té la col·laboració indispensable de sectors progressistes, que pensen erròniament que se’ls pot derrotar discutint sobre els temes que han aconseguit posar a l’agenda. És un tret al peu, perquè acaba tothom parlant del que l’extrema dreta vol parlar.
Precisament perquè els polítics i els seus terminals mediàtics són perfectament conscients del poder de l’agenda política, ara s’estan aficionat a les cortines de fum. En efecte, sempre hi ha debats que no els pots guanyar, en temes sobre els que no pots aconseguir imposar el teu discurs ni convèncer una majoria. És quan els comunicadors intenten posar al centre un altre tema que desplaci el que no els interessa de les portades i les tertúlies. I és molt habitual que se’n surtin.
Tot això ve a tomb de la decisió de TV3 de prescindir de programes i col·laboradors que parlin de política. Algú ha decidit, i això és una decisió de gran calat, que s’ha de reduir el temps que els mitjans públics dediquen a parlar de qüestions polítiques. Diuen que determinats temes fan que la gent desconnecti. I potser és cert, perquè hi ha relats que són tan infumables que quan te’ls intenten vendre per enèssima vegada l’impuls és canviar de canal o d’emissora.
En tot cas, són males notícies per a l’independentisme. Bàsicament perquè un dels fenòmens de l’última dècada ha estat precisament un interès per la política molt més alt del normal. Menys gent interessada per la política és quasi sinònim de menys gent mobilitzada per la independència. La qüestió és si qui controla els mitjans pren la decisió de treure temes de la graella (és a dir, de l’agenda) perquè realment no troba cap enfocament que interessi a l’audiència o si simplement el seu interès és que no se’n parli.
El cert és que en els últims temps es comença a percebre un gir estratègic en el neoautonomisme (és a dir, l’independentisme que gestiona l’autonomia i prou). Conscients que el relat de la derrota, la impotència i la rendició ja ha fet el seu efecte, i que difícilment convenceran ningú més, ara sembla que volen desplaçar el tema a un lloc tan secundari de l’agenda com sigui possible. Que la política se centri en altres “coses que interessen a la gent” (és a dir, a ells).
No hauríem de dubtar ni un moment que en aquests moments hi ha en marxa una gran operació per reintroduir debats autonòmics, que desplacin la lluita per la independència de l’agenda política. I certament a vegades hi ha sectors independentistes que hi som arrossegats (ho dic en primera persona), perquè a) a vegades cansa parlar del mateix sense arguments nous i, b) són temes que ningú no negarà mai que siguin importants
Sigui com sigui, a mi els debats autonòmics m’incomoden doblement. Perquè es promouen sovent amb la intenció més o menys dissimulada de fer oblidar la independència, i perquè no poques vegades serveixen sobreto per a fer barallar els independentistes. En aquest sentit, potser seria necessari un major esforç per reconèixer el pluralisme de posicionaments sobre aquests debats (sobre model de país, sobre polítiques fiscals, o sobre el que sigui que ens vulguin fer debatre), i la legitimitat dels posicionaments enfrontats.
Però vist que s’hi esforcen tant per arrossegar-nos al fangar dels debats autonòmics potser ha arribat l’hora de rebentar-los l’estratègia mediàtica. Ha de ser el primer pas per redreçar la situació. L’independentisme ha estat capaç de marcar l’agenda política durant molts d’anys. Per tant, no tenc cap dubte que si ens ho proposam podem tornar a silenciar els debats autonòmics que busquen precisament silenciar-nos a nosaltres. Que no puguin vendre ni un dia més els seus relats sense la nostra oposició frontal.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
