Acabo de llegir Dormir amb Winona Ryder d’Edgar Cantero. Són dinou capítols que comencen amb Aquesta nit he somiat una història formidable excepte el vintè que diu que aquest matí no recordava haver somiat res. És un bon exemple com els somnis (o dir que has somniat) poden ser motiu d’inspiració literària. Fins i tot es pot confirmar que els somnis es poden fer realitat perquè l’autor, premiat a Alcarràs, Badalona i l’Ateneu Barcelonès (Premi Crexells del 2007), ara triomfa escrivint en anglès històries inspirades en referències pop dels anys vuitanta i noranta. És un digne hereu de la tradició iniciada per Bernat Metge, el primer humanista que va escriure Lo Somni (1399). Al secretari de la Cancelleria Reial li va servir per sortir de la presó perquè va ser processat per corrupció, traïció, acusat de l’assassinat del rei i fer un ús indegut de diners públics. Tampoc han canviat tant les coses. Això sí, molt més culte que el Villarejo, on vas a parar! A l’Edgar l’ha portat a viure a West Hollywood, com Johnny Depp i Katy Perry, i ves a saber si ha pogut acomplir el seu somni mitòman tal com va desitjar a la novel·la. Aquests dies ha tornat a Vallvidrera de vacances i poc m’estranyaria que acabés escrivint per a la indústria del setè art.
El cas oposat és quan la realitat s’apodera dels somnis. El metge del son, el Dr. Estivill, diu que dormim i somiem, com vivim. Un immens i terrible exemple el trobem en el llibre El tercer Reich dels somnis, de Charlotte Beradt traduït per l’Anna Punsoda. És el testimoni de tres-centes persones que van viure l’ascens al poder del gran dictador i les seves conseqüències. Beradt recull somnis de tres tipus: els que ho anoten la mateixa nit o l’endemà de tenir-los; els que ella recull preguntant més o menys discretament i, en tercer lloc, els que recopila el seu amic metge a la consulta fent-s’ho venir bé”. La conclusió més destacable d’aquest recull de somnis és adonar-se que ”El mitjà de propaganda més potent del hitlerianisme no eren els discursos de Hitler o de Goebbels, ni els articles, ni els cartells. No era res que pogués captar-se a través del pensament o del sentiment conscient, va escriure Victor Klemperer. Era la por, hi afegeixo jo (la traductora)”. Jo també ho subscric. La por ens anul·la, impedeix que deixem el combat contra les VOXs que escampen la por a la llibertat. El que sí que em fa por és que pensem que estem lliures del totalitarisme. Els moviments feixistes són com el pitjor malson que, a més, es repeteix cada nit. No voldria pensar en un altre tipus de somni, l’anticipatori, que preveu el que pot tornar passar.
El que no recomanaria és interpretar els somnis. Des del Gènesi, trobem personatges com Josep, onzè fill de Jacob, que interpretava somnis i va viure fins als cent deu anys. Encara sento programes de ràdio que tenen consultori de somnis en horari de màxima audiència matinal. Quan vaig començar a llegir Freud, reconec que vaig caure en el pecat d’intentar entendre la vida real a partir dels somnis. Si ja costa de pensar que la vida té algun sentit, no em vull imaginar què en pot sortir dels somnis o, encara pitjor, dels malsons. La trampa és que es creen realitats a mida, la que ens convé a nosaltres, a l’escriptor o al psicòleg de torn. Cadascú és lliure d’escriure’s el relat que el faci més feliç, de fet hi ha gent que creu en ovnis, en homeopaties vàries, en el terraplanisme i en mons paral·lels quàntics. Els somnis no serveixen per a res narratiu, potser reparen neurones però no expliquen res. No hem de viure a partir del que somiem dormint (la idea també és del Dr. Estivill). Somiem i prou. El son repara, diuen, tampoc ho acaben de saber del cert. Viviu tan tranquils com sigui possible combatent la maldat i dormireu més bé.
Jo no somio ni per a fer llibres. Miro de no somiar amb l’ajuda del loretazepam amb recepta mèdica. Només em permeto somnis despert, pocs. Com el que em va dir Jaume de la Pastoreta, l’autèntic ésser d’aquesta terra ancestral dels ilergetes lliures: “Mira, per aquí, amb això de la independència”.
