L’independentisme es demana perplex de què va tot això de la Diputació igual que milers de votants d’Ada Colau es demanaven que com és que va acceptar la vara d’alcaldessa de mans d’un neoliberal sorrut com Valls, per què va acceptar compartir el poder amb els socialistes als quals, despús-ahir, culpava de ser una autèntics enemics de les classes populars. S’ho demanen indignats, després d’anys de prendre part en una crua batalla política pels interessos de Catalunya i contra l’Estat i el règim del 78, a les portes d’una sentència contra els seus líders que tothom preveu que serà duríssima.
Com és que JxCat ha entregat la Diputació de Barcelona al PSOE català podent governar-la amb els republicans?. Les raons esgrimides pels dirigents de la formació nacionalista conservadora no semblen convèncer ningú. Diuen que ara, amb el PSC, podran desenvolupar polítiques socials tot admetent que les mateixes que han estat duent a terme fins ara de la mà d’ERC. Invoquen al dret de venjança a causa d’alguns pactes locals. Al·leguen que ERC no els havia ofert res tot i que el dirigent republicà, Dionís Guitart, ha assegurat que se’ls va oferir exactament el mateix que els socialistes. El president del PDeCat, David Bonvehí, és qui més s’ha lluït. Segons aquest pactant amb el PSC evita que la Diputació caigui en mans del PP i Cs. Assegura, a més, que Carles Puigdemont està assabentat de la jugada i intenta així traslladar la pressió a Waterloo. Bonvehí fa temps que s’ha convertit en un gra en el cul de Puigdemont, en un llast per a la seva pròpia formació. L’acord en el PSC el confirma en el trist paper d’un polític narcisista que no es capaç d’admetre la seva posició gairebé irrellevant en un context on les decisions no estan a l’abast de la seva influència.
En definitiva, tot han estat excuses de mal pagador, alimentades per un cinisme que casa mal amb les proclames solemnes amb les quals es demana a la ciutadania mantenir el pols amb l’Estat.
Com sigui, en política les coses política són molt més senzilles del que sembla. Darrere d’aquest pacte infame d’una banda es busca només retenir el màxim de poder a fi de desgastar ERC. Però, sobretot, i com en el cas de l’Ajuntament de Barcelona, n’hi ha un assumpte de carmanyoles i d’interessos que en un país seriós i amb una premsa com cal ja fa temps que haurien saltat tots pels aires. Interessos segurament del tot inconfessables com els que deuen amagar-se darrere de tot la tramoia institucional de l’Àrea Metropolitana, posem per cas.
A la última, el pacte amenaça el Govern i suposa una humiliació per als votants independentistes, per als presos polítics i els exiliats i només serveix, a part de per a mantenir plenes algunes panxes, per a reforçar un PSOE que a Catalunya ja s’ha menjat per un garró el món de Podem i una bona part del de Ciudadanos. D’un PSOE que va camí d’acumular un enorme poder el qual ja sabem com l’emprarà i contra qui.
A les xarxes s’ha desfermat una guerra brutal entre els independentistes aliena a les peticions de rectificació que es fan des de les entitats civils com la Crida de Jordi Sánchez mentre Miquel Iceta es permet fer ironies i burxar vehementment en les contradiccions com si ell mateix i el seu partit no fossin una de les contradiccions més absolutes de tot l’univers.
Aquest pacte no pot ser i no serà. No és possible que l’afany de poder d’uns pocs, que el tacticisme més obscè, que la fal·lera per unes carmanyoles plenes ran a gavadals, malbaraten l’esforç de tanta gent.
Finalment, algú o alguns hauran de retre comptes de la trencadissa i aquests alguns en cap cas no poden ser tots aquells ciutadans que han vist com un PSOE immisericorde tancava els seus líders i en feia befa. Un PSOE que persisteix en la repressió, tancat al diàleg.
Francesc Viadel
