A partir de l’any 1996 es dissenya el model d’infraestructures de l’estat espanyol. Un model, ben viu, avui dia.
Un dels polítics més nefastos de la dreta espanyola, Alvarez Cascos, va esdevenir ministre de Foment amb el govern d’Aznar. És en aquest moment quan s’esbossa el model d’infraestructures en 3 eixos:
– Gran creixement dels aeroports amb el Hub a Barajas.
– Desenvolupament radial de l’AVE amb epicentre a Madrid.
– Xarxa d’autovies gratuïtes amb kilòmetre 0 a la plaça del Sol.
Aquest programa, començat pel govern d’Aznar no ha estat modificat per cap altre govern espanyol. Zapatero, Rajoy i Sánchez han mantingut aquests eixos centrals.
El futur de l’aeroport barceloní es decidí entre els anys 2004-2008 en el primer govern de J.L. Rodríguez Zapatero i el primer govern tripartit presidit per Pasqual Maragall, en què el Parlament proposa un nou estatut de Catalunya.
L’estatut aprovat pel Parlament el 30 de setembre del 2005 contemplava la gestió dels aeroports catalans per part de la Generalitat al marge d’AENA i fou aprovat amb el suport de CiU, PSC, ERC i ICV.
Tanmateix, al congrés espanyol, amb un ministeri de foment encapçalat per Magdalena Álvarez, i amb el funcionari de carrera, Fernando Palao Toboada com a secretari general de transports, van plantejar la destrucció d’aquest apartat de l’estatut amb una virulència i contundència sense límits.
No va servir de res que el llavors secretari general d’Esquerra, Joan Puigcercós, expressés que si s’aprovava la transferència d’aeroports a la Generalitat, ERC votaria a favor de l’estatut sorgit del Congrés dels Diputats i aprovaria els pressupostos d’aquella legislatura.
És més, en la discussió el senyor. Fernando Palao Taboada va afirmar literalment que «antes de poner en manos de la Generalitat los aeropuertos catalanes tendréis que pasar por encima de mi cadáver».
A partir d’aquí, tot es precipità, es féu una subhasta per atorgar el hòlding que, casualitat, va recaure a Barajas amb IBERIA i el Prat amb IAG, una companyia que gestiona Vueling, especialitzada en vols de baix cost i d’àmbit regional europeu. Aquesta qüestió va provocar una vaga de la plantilla de l’aeroport del Prat amb l’ocupació de les pistes.
L’últim intent que encara feu la Generalitat fou la creació de la companyia aèria, Spanair, amb capital català, que la diplomàcia espanyola va avortar la venda, fins a provocar la seva fallida.
Així es consolida Madrid com a Hub Internacional, amb vols intercontinentals amb el domini absolut d’Iberoamèrica i la destinació de Barcelona a vols de baix cost d’àmbit europeu.
I ara, el mateix partit que ens va negar el pa i la sal, amb un nou president al capdavant, Pedro Sánchez que ha despullat de tota ideologia que no sigui la de mantenir-se en el poder i que ha mantingut a la presó els presos polítics més dies que el govern de Rajoy, ara vol fer de Barcelona un Hub internacional.
Sincerament procuraré no ensopegar dues vegades amb la mateixa pedra. Esperaré què diu Europa, que és l’única esperança que tenim.
Els partits independentistes, coneixedors d’aquests antecedents, poden creure’s aquesta sobtada bondat de la nova proposta d’ampliació del Prat per fer-ne un hub internacional, si no tenen cap intenció de no tocar ni una coma de l’estructura centralitzadora d’AENA, la qual no té cap altre precedent a Europa.
Crec que el Govern i AENA sabien molt bé que aquesta proposta ens dividiria, i així poder-nos projectar com un poble incapaç d’entendre’s entre nosaltres mateixos i, per tant, de fer progressar el país.
Ben aviat veurem una proposta d’una gran ampliació de Barajas, únic gran hub de l’estat espanyol, i així continuar l’obra recentralitzadora dels governs espanyols del segle XXI.
Em recorda aquell vell article «nació sense estat, un poble sense llengua». Avui podem dir «nació sense estat, un país sense un aeroport internacional».
Josep Andreu
Junts per Catalunya
