La premsa d’ordre ha rebut amb alegria continguda i elegància protocol·lària, com no podia ser d’una altra manera, la fundació del Partit Nacionalista Català (PNC) que liderarà la jove Marta Pascal.
Durant el congrés constituent d’ahir es veu que els dirigents del nou artefacte polític es van cansar de dir que la cosa no tenia res a veure amb la vella Convergència i Unió, la qual, cal recordar una i una altra vegada fins a caure desmaiats, va morir gangrenada per la corrupció i, tot seguit, el seu cadàver arrossegat pel pedregar per una allau d’indignació civil provocat per la sentència del Constitucional contra l’Estatut. Una sentència que, com saben gossets i gatets, es va redactar sobre la tomba de Franco.
Pascal va dir que el seu partit volia una Catalunya integradora, que no eren crossa de ningú ni quota de res, socioliberals, catalanistes i independentistes ma non troppo i, que es manifestaven en contra, sobretot, de la via unilateral. Un partit, va dir també, sense ganes de retrets, ni d’enarborar banderes i menys encara de provocar problemes ni baralles. Un partit que vol fer política sense pensar en les etiquetes, sense demanar qui és més independentista o més catalanista… En definitiva, Pascal va fer la definició no d’un partit polític nascut en un context de repressió brutal contra els catalans i de desorientació política, sinó més aviat la d’una agrupació escolta, la d’una associació de fumadors de cànnabis amb vocació terapèutica, la d’una confraria de devots de la Mare de Déu d’Agres… Pitjor, el que ahir va definir Pascal va ser un club de poder amb algunes regles elementals de conducta moral. I, alhora, el que també va fer inconscientment o no, és intentar despertar en un sector del seu hipotètic electorat el record d’una Catalunya pujolista aparentment ordenada, harmoniosa, en permanent construcció però sense sobresalts. Una Catalunya que, en realitat, mai no va existir.
Això del PNC duu camí d’esdevenir -com d’altres experiments que hem anat veient darrerament- en una mena de marca blanca de no es sap ben bé què mediàticament sobredimensionada, internament agitada.
Per si encara no fora poc, el PNC neix de la costella d’un PDEcat en dissolució en què un grapat de rebels liderats per David Bonvehí es resisteixen a dissoldre’s dins de Junts per Catalunya a les ordres de Puigdemont i sense saber del cert quina quota de poder els pertoca.
Mentre tot això passa, a les portes de la inhabilitació del president Torra i d’unes noves eleccions, sense indicis que Puigdemont vagi a tornar si no és indigna i injustament emmanillat, l’antic tresorer de CiU Daniel Osàcar ha ingressat en la presó per un delicte de blanqueig de capitals mentre la maquinària propagandística de JxCAT n’ha fet un bon ús durant dies del cas Laura Borràs després que la formació política emboliqués a cor què vols tant ERC com la CUP. Borràs, diguem-ho clar i sense embulls, devia d’haver dimitit i sotmetre’s a la justícia ordinària per defensar legítimament la seua innocència. És escandalosament evident que massa s’ha parlat de Borràs i molt poc d’Osàcar.
No anem bé. Un sector moderat del catalanisme es despenja de l’independentisme amb una jugada, la de Pascal que, poc o molt, l’acabarà afeblint. Fet i fet, no tardarem massa en veure com els grans mitjans espanyols afalagaran les dots de lideratge de Pascal al mateix temps que faran veure que s’enyoren públicament -una vegada més- d’aquells temps en què el caça elefants i el president de la Generalitat arreglaven les diferències entre Catalunya i Espanya fent-se un vermut de Reus i picant quatre olives xafades.
Un altre sector del catalanisme també conservador fins al moll dels ossos, s’hi nega a creure que ja no té l’hegemonia política en el país i combat sense treva -i sense regles- el seu principal rival. La brutalitat de les escomeses de la infanteria d’anònims milicians del puigdemontisme contra Junqueras, posem per cas, és digna d’un estudi psiquiàtric com ho és també el traspàs d’alguns vells marxistes leninistes, maoístes o psuqueros a les files d’aquest independentisme defensor d’una república smart amb una immillorable sanitat i educació privada.
Certament, ERC pot haver comès molts errors. Els darrers mesos amb la situació de la pandèmia, amb els seus principals líders en presó o a l’exili, han estat en termes polítics un autèntic infern. Els republicans juguen la partida del diàleg sabent de bestreta que les cartes estan marcades. Els seus líders veuen com qualsevol ciutadà que la repressió no cessa i que el país ha quedat en una situació d’autèntic bloqueig després de l’1 d’octubre. Dissenyar i aplicar una estratègia en aquestes condicions, doncs, no és fàcil i menys encara quan tens una gossada de xitxarel·los i hiperventilats insultant-te cada dia des de les xarxes, a l’Estat mateix respirant-te al bescoll, els qui podrien ser els teus aliats potencials fent-te la guitza permanentment.
Tot passa i tot pot, també, empitjorar encara amb una Europa a la deriva i un govern espanyol controlat per l’extrema dreta que l’alta judicatura i l’exèrcit ocult de Vox aplaudiria amb les orelles. No crec que fos de gran ajuda aquesta situació en vistes d’eixir de la paràlisi actual i continuar lluitant per la independència, per l’alliberament dels Països Catalans. No és una qüestió de pragmatisme. Tampoc una crida inconscient a la traïció d’un objectiu polític. Ves per on, molts dels que avui se’ls acusa de traïdors -dirigents d’ERC o de JxCAT- estan a la presó o exiliats. Caldrà recordar-ho encara?. És només una qüestió d’intel·ligència.
Així les coses, alguns farien bé de tancar les navalles, d’asserenar-se i asserenar els seus, de pensar amb molta calma quines han de ser les següents jugades.
Francesc Viadel
