Els antics espies soviètics a les ordres del camarada Beria es moririen d’enveja si espiaven l’Espanya de la restauració monàrquica, un país on passen coses increïbles a la vista de tothom sobre les quals tothom pot preguntar amb l’única esperança, però, d’obtenir una embullada i amabilíssima resposta administrativa que no aclare absolutament res. Fascinant.
Posem per cas la discreta fugida l’agost passat de Joan Carles I el comissionista als acollidors Emirats Àrabs després de saber-se que la justícia Suïssa investigava la seua fortuna personal i de que, Corinna Larsen, cantés a cor què vols les trapelleries fiscals del seu amant i soci.
Per a l’ocasió la Casa Real va emetre un comunicat delicat com un wagashi especialment elaborat per a l’emperador nipó en què simplement es confirmava que l’avi caça elefants se n’havia hagut d’anar d’Espanya atesa la repercussió pública generada per “ciertos acontecimientos pasados”. Sublim.
La Casa Real no especificava, però, on havia pegat a fugir l’avi que no tenia res a veure amb el revolucionari personatge Allan Karlsson del novel·lista Jonas Jonasson que va saltar per la finestra de la residència a punt de complir els 100 anys i fins als collons de les seues pesades infermeres. El Gobierno tampoc no va dir ni fava. Tot plegat, el president Pedro Sánchez cada vegada que se li preguntava per la fugida responia que això ho havia de contestar el propi afectat o, en el seu defecte, el seu fill, ben bé com si estiguérem parlant de l’escàndol d’una extinta dinastia d’un allunyadíssim país asiàtic. Mentre tant, l’espanyolíssima premsa defensava l’honorabilitat dels negocis del monarca que tant va estimar Franco i tirava la culpa del seu exili forçós a les pressions del govern socialcomunista. “Los excesos de Don Juan Carlos”, resava una surrealista editorial de l’ABC publicada el desembre de l’any passat, “no pueden ser la coartada de una minoría de partidos para abrir una causa general contra la Corona”. Segons l’ABC, a compte d’un mal cap de l’avi s’estava tramant la implantació en Espanya d’una república autoritària. Quina risa Maria Luisa l’ABC parlant de Causa General i de règims autoritaris.
Finalment, ens vam assabentar per informacions més o menys confuses, més o menys contrastades, que l’emèrit es trobava als Emirats Àrabs i, encara, que la seua protecció la pagava l’Estat encara que fins al moment desconeguem per quants diners.
En Espanya és inútil saber res del que fan els inquilins de la Zarzuela. La dictadura va decretar una omertà sobre els assumptes dels borbons que la democràcia de fireta que ens va llegar ha acabat per blindar. Aquesta omertà és, fet i fet, una de les poques coses que no són un secret en un país on ni tan sols es pot saber quina és la relació dels assumptes declarats secrets d’Estat.
Mentre tot això passa, el raper Pablo Hasél esta esperant a entrar en presó per la seua cançó Juan Carlos el Bobón i per haver piulat, entre d’altres, que l’emèrit és un paràsit i la monarquia una institució mafiosa i medieval. Qualificatius que en opinió del fiscal Campos Navas, “lesionan la dignidad del rey emérito, menoscabando su fama o atentando contra su propia estimación” i, per tant, constitueixen un delicte d’injúria contra la Corona. I tot açò és només la punteta d’una causa contra un cantant de rap que ho és també, sense dubte, contra la llibertat d’expressió.
Possiblement a Hasél, fet el recompte de les urnes catalanes, l’engarjolen ni que siga per unes poques hores. Després cal esperar que l’indulten i tot seguit la comèdia monàrquica espanyola seguirà: els discursos soporífers de Felip VI sobre l’exemplaritat i contra la corrupció copiats del guió de Sopa de Ganso; les notícies rosa sobre la infanta Leonor i les seues peripècies vitals camí del tron, les declaracions elogioses del ministre llepaculs de torn sobre les virtuts d’una institució, per cert, medieval on comportar-se com un mafiós no es pot en cap dels casos descartar. I, més, és per Hasél que sabem un dels secrets d’Estat millor guardats: Torrente és un sant al costat de Juancar.
Francesc Viadel
