Les darreres setmanes s’ha especulat molt sobre la possibilitat que el Gobierno maniobrés a fons amb la Fiscalia perquè aquesta rebaixés els seu duríssim posicionament. La veritat, però, és que ni els més optimistes confien en què això passi i, en qualsevol cas, una rebaixa que no fos l’anul·lació del judici no evitaria de cap de les maneres la ignomínia que representa aquest procés judicial. L’alta judicatura espanyola no es mourà ni un mil·límetre dels seus plantejaments ultra patriòtics que, ves per on, vergonyosament, són els mateixos de VOX. Una alta judicatura val a dir que no tan sols ha ensenyat el cul amb la qüestió catalana sinó que s’ha mostrat, també, com la principal avaladora dels abusos d’una banca voraç que enfonsa les seves arrels en cadascun dels racons de l’atrotinat Estat espanyol. En molt sentits, Espanya, l’oficial, la del poder, continua sent la mateixa dels XXV Años de Paz, una Espanya sinistra governada amb puny de ferro per una colla de reaccionaris, amb unes classes populars sovint desorientades i permanentment sotmeses al seus arbitris i necessitats.
Que no hi hagut delicte de rebel·lió, ni de sedició, ni de malversació ho saben gossets i gatets. Ho han dit per activa i per passiva jutges de reputada trajectòria poc sospitosos de ser independentistes, advocats penalistes reconegudíssims. Ho ha confirmat també cadascuna de les decisions que en relació als exiliats catalans han hagut d’adoptar un grapat de tribunals europeus.
Fa quatre dies l’expresident del Tribunal Constitucional, Pascual Sala, assegurava en una entrevista per a ‘RAC1’ que era evident que a Catalunya no hi havia hagut un aixecament violent i que li semblava gairebé impossible el delicte de rebel·lió i molt ‘problemático’ el de sedició. Amb tot i això, l’ex fiscal José María Mena, que coincideix amb el punt de vista de Sala, afirmava en una entrevista en el digital ‘Catalunya Plural’ que l’actual fiscal general, Maria José Segarra, estava convençuda de que l’acusació era justa. No hi ha pitjor cec que el que no hi vol veure, ni pitjor sord que qui no vol sentir.
Tot en aquesta causa put. Des de la qualificació fiscal del difunt Maza fins a les diligències policials que han practicat uns agents que a ulls veients han actuat guiats per les seves conviccions ideològiques, maldestrament, lluny dels criteris d’imparcialitat que obligatòriament han d’observar els funcionaris. Pràcticament, no hi ha hagut tampoc passa que hagi fet Llarena que no sigui qüestionable i això per no parlar dels despropòsits del jutge Ramírez Sunyer. És evident com per com actuen que es senten impunes.
I la cosa no acaba aquí. Ben aviat veure’m desfilar també el major Trapero i tota la cúpula dels Mossos. Tot fa pensar que el tribunal s’acarnissarà sobre ells per donar coherència al relat d’una rebel·lió armada consumada i per a exculpar la incompetència manifesta dels cossos de seguretat de l’Estat en tot aquest afer. Se n’ha parlat poc d’aquest assumpte i l’escarment ens glaçarà la sang.
Les sentències ja estan escrites. Seran d’una pulcritud literària extrema, d’una racionalitat jurídica aparentment inqüestionable. No faltarà ni tan sols el vot del jutge discrepant, raonable. Tot plegat, cadascú dels sentenciats serà justament castigat en funció de la seva responsabilitat en una rebel·lió del tot inexistent. Uns pocs pagaran per més de dos milions de persones, tant responsables com ells, si de cas combreguem amb els retorçats arguments dels togats. Com sigui, no poden tancar mitja Catalunya a la presó però si poden mutilar, encadenar les seves institucions, limitar, acotar la llibertat dels catalans amb una interpretació esbiaixada i agressiva del codi penal. Prohibit, doncs, parlar de la realitat a les aules, prohibit manifestar-se ostensiblement contra l’Estat, ull amb el que escriuen els diaris o diuen els mitjans de comunicació públics… Ser català, un ciutadà de ple dret, lliure de dir i fer d’acord a la seva consciència, en Espanya s’ha convertit en un exercici perillós.
El cop serà duríssim, injust. El PSOE acatarà el resultat amb un deix de mongeta compungida i la dreta aplaudirà fins a fer-se sang als palmells de la mà. Per a Casado, Abascal, Rivera i companyia, les sentències només són el primer pas de la seva croada per a esclafar Catalunya. Fet i fet, confien en què el malestar que ocasionaran les decisions anticipades dels tribunals enrariran més encara el clima polític i propiciaran, doncs, una acció de l’Estat molt més agressiva. Compte, però, perquè qui reprimeix també pateix les conseqüències. El poder de la força té les seves limitacions.
Aquest és un escenari que cal assumir amb el cap fred alhora que es cerquen sortides polítiques, que s’ideen estratègies per a superar el parany espanyol i obrir la porta de la gàbia. El republicà Xavier Vendrell n’ha apuntat recentment algunes. D’una banda, ha demanat ampliar la base social de l’independentisme. De l’altra, ha apel·lat a la diplomàcia dels ciutadans. Vendrell creu que s’hauria de fer una gran mobilització a Europa que faci evident la injustícia que està cometent-se amb els catalans. Hauríem d’entendre que la mobilització a què es refereix va molt més enllà d’una gran manifestació en una qualsevol capital del continent. No sembla que hi hagi molt més marge de maniobra. L’independentisme creixerà mentre l’Estat sigui incapaç d’abordar la crisi catalana des d’un punt de vista democràtic. Ara com ara estan molt lluny d’això, cada vegada més. Altrament, Europa potser està més tocada que mai, però, encara és un espai d’autoritat legítima on els problemes es poden dirimir democràticament. Més d’hora que tard, la situació farà un gir favorable als catalans i Madrid ho sap. Només és qüestió de temps. Temps, unitat i intel·ligència política.
Francesc Viadel
