A escassos metres d’on va ser executat Salvador Puig Antich, l’ex-pres polític Francesc Girbau relata per a un reduït grup d’estudiants de periodisme les seves peripècies de joventut contra el règim franquista. Fa temps que el lloc exacte on es va assassinar legalment al militant anarquista, s’ha assenyalat arrencant unes poques rajoles del terra. Aquests dies, coincidint amb la sinistra efemèride, algú ha deixat en aquell mateix punt un petit llaç groc de tela, un ram de clavells i una nota escrita a mà i en majúscules: EN MEMÒRIA DE PUIG ANTICH… És una memòria dura de servar sobretot perquè tothom sap que el judici que va dur Puig Antich al garrot vil va ser un repugnant muntatge policial i judicial que les patums de la democràcia espanyola no han volgut esmenar en un país on l’Estat no té cap problema en condecorar vells que un dia van ser eficients torturadors.
Són les vuit i pocs minuts d’un matí fred de març. Els estudiants, a peu dret, enmig de l’atrotinat espai de l’antiga paqueteria, enregistren diligentment les paraules de l’ex-pres un punt commoguts després de saber on es troben.
A Girbau el van detenir per activitats de propaganda junt amb d’altres companys de les Comissions Obreres de Granollers el 18 de juliol de 1968, dia del Glorioso Alzamiento Nacional. Tenia 22 anys. La policia no li va trobar res a casa perquè la seva mare, pertanyent a una generació que havia perdut la guerra, ja se n’havia ocupat de no deixar rastre de les activitats del seu fill. Això no li va evitar, però, passar pel rigor de la detenció de la policia de la dictadura, els interrogatoris, un absurd procés judicial i, finalment, la presó. Alguns dels joves que l’acompanyen avui és la primera vegada que escolten paraules com Tribunal de Orden Público, clandestinitat política, sindicalisme de classe… Poden semblar paraules d’una llengua desconeguda, d’un temps remot que de cop i volta en aquella atmosfera grogosa, dins de les entranyes d’aquell edifici sinistre com el ventre d’un gran cetaci que es podreix en meitat del no-res, adquireixen una insòlita, inquietant vitalitat.
Girbau no recorda ja per on va entrar a La Model el 12 de juny de 1970, ni tan sols alguna de les cel·les de la segona planta de la galeria 4 que va ocupar fins el 4 d’octubre d’aquell mateix any. Unes cel·les, per cert, que amb les modificacions dels anys posteriors a la seva estada, ara li semblen gairebé d’un luxe asiàtic. “A les cel·les érem tres persones on sempre barrejaven un pres polític amb dos comuns, no hi havia cap intimitat de res…”, recorda.
També els locutoris, ocupats en aquests moments per l’exposició fotogràfica provisional ‘Les preses de Franco’, li semblen un luxe comparats amb els que ell va conèixer. “No hi havia aquesta distribució en petits habitacles… Les comunicacions eren de vint minuts… Tothom parlava al mateix temps i allò era un autèntic batibull, crits i crists, era impossible…”, explica.
Per a Girbau, com per a molts altres opositors, la presó va ser un descans, la garantia que no seria torturat. Queden ja pocs records: les hores de taller fabricant sabates per a El Corte Inglés, el toc de diana de les 7 del matí, el recompte, la vomitiva olor a podrit de la sípia amb patates dels diumenges, les improvisades classes de marxisme al pati, les lliçons sobre tàctiques antirepressives dels més abrivats, un dia de fúria amb tots els presos colpejant enfurismats els barrots de les seves cel·les amb els seus estris d’alumini per tal d’ofegar els crits de dolor d’un company al que estaven torturant els funcionaris… La presó va ser un aprenentatge. Girbau assegura que es va enriquir personalment però també diu estar convençut que més de dos anys poden ser psicològicament devastadors per a qualsevol persona. En aquest punt, lamenta la situació dels presos polítics catalans i, molt especialment, la de Carme Forcadell i Dolors Bassa que fins ara han hagut de suportar el captiveri separades.
Molts anys després d’aquella experiència admet que si li hagueren dit que tantes dècades després de mort Franco hi haurien presos polítics a les presons espanyoles, no s’ho hauria cregut. Ho admet fent un mig somriure. Fet i fet, la degradació política de la democràcia a Espanya ha estat molt ràpida. Al contrari que alguns dels seus companys de generació, Girbau, no té cap recança en parlar de ‘règim del 78’ i, a més, té molt clar que la situació que vivim no és més que la reedició d’una repressió que ve de molt lluny. Ningú no s’esperava que les coses anirien així. Ha estat una enorme decepció sobretot per als que més es van comprometre en la lluita per les llibertats.
Després de la sentència contra de l’Estatut -una altra ignomínia- Girbau es va unir al moviment independentista. Participa en tot allò que pot. Aquest cap de setmana ha estat amb la seva dona Sílvia a Madrid. El viatge ha sigut dur però ha pagat la pena. Han anat amb d’altres amics a manifestar-se contra el judici i han tornat amb les piles carregades. Tot té un aire d’un déja vu. Girbau recorda amb un deix d’ironia la retòrica del fiscal i del president de la sala del TOP que el va jutjar a Madrid el 1969 i que el va condemnar a dos anys. Se sap la pel·lícula de memòria. Una pel·lícula que no s’acaba mai i de la qual, paradoxalment, estranyament, les noves generacions ni tan sols havien sentit a parlar fills com són d’una societat que ha tendit a l’oblit i l’autocomplaença. La pel·lícula té els mateixos protagonistes sempre, el mateix argument, el mateix director, un esquelet vestit de general. Mentre la passen a tots els foscos estaments del poder, el monarca i tots els corifeus de la cort s’entesten a repetir per tot arreu, com a lloros, sense empegueir-se, que vivim en una de les democràcies més avançades del món.
Des del pati de La Model, el mateix on tantes hores va passar el 1970, a Girbau no li sembla que això sigui així. Se’n fot. Tothom ara té present el ritual de la Sala del Suprem, el verb envitricollat de l’eixut magistrat Marchena, els seus passos de ballet judicial, el surrealisme d’algunes declaracions, els ‘no me acuerdo’ tremolosos dels Zoido i Rajoy ahir tant valents enmig de la cridòria del ‘a por ellos’, el rostre grotesc del relat del repressor, la incertitud que arribarà després d’unes sentències que seran signades per l’esperit de la venjança. Per si encara no fora poc, en l’ambient plana l’ombra d’una victòria de l’extrema dreta, del neofalangisme modern dels Rivera, Abascal i Casado. Girbau, com centenars de milers de catalans, mans a la butxaca, accepta l’envit.
Per damunt dels murs i de les reixes del pati s’albiren els habitatges del veïnat, es sap el quotidià, una monotonia de colors, es toca la llibertat. El contrast entre una banda i l’altra del mur resulta esfereïdor, estrany, irreconciliable. El sol no acaba d’entrar a la presó i, a la última, com un globus perdut es queda penjat sobre les teulades del fantasmagòric edifici de tallers.
