El 18 de desembre passat l’Audiència Nacional espanyola va imputar l’advocat Gonzalo Boye en un cas de blanqueig de diners en relació amb el narcotràfic exigint-li una fiança de €900.000. Potser el cas no tindria res d’extraordinari si no fos pel fet que Boye és l’advocat principal en la defensa dels dos darrers presidents de Catalunya, Puigdemont i Torra (entrevistat el passat 15 de febrer a BNE. Són moltes les persones públiques que han opinat que aquesta és una imputació molt sospitosa i poc convincent. El mateix president Puigdemont, en una piulada del mateix dia 18, ho descrivia com “una vergonya, conseqüència de l’enfonsament d’un determinat sector de la cúpula judicial en el fang de la lawfare. De manual. Tot el suport, amic Boye”. Certament, hi ha tota una sèrie de condicionants que impedeixen de veure una actuació “innocent” de la justícia espanyola en aquest assumpte.
Si bé la repressió del moviment independentista català, d’ençà del Referèndum de l’1 d’octubre de 2021, s’ha caracteritzat per imputacions i investigacions a polítics, funcionaris i activistes – se n’han produït uns 3.000 – amb el cas obert contra Boye, semblaria que l’Estat espanyol vol obrir una nova modalitat de setge als advocats defensors dels líders independentistes. Boye és vist com una veritable pedra a la sabata per la justícia espanyola, ja que les seves actuacions fora d’Espanya han resultat en una llarga sèrie de derrotes jurídiques per als tribunals espanyols en veure sistemàticament desateses les seves operacions d’extradició contra líders catalans.
Una altra raó per sospitar de la imparcialitat de l’operació cal veure-la en la persona de la jutgessa que la dirigeix. Es tracta de María Tardón, de tarannà conservador que va ocupar l’any passat la vacant a l’Audiència Nacional deixada per Carmen Lamela, la magistrada que va iniciar la causa contra els dirigents polítics independentistes per rebel·lió i els va empresonar provisionalment sense fiança. Carmen Lamela, va deixar aquesta vacant per entrar com a magistrada a la Sala Penal del Tribunal Suprem, “casualment” la sala que ha jutjat i sentenciat a més de 100 anys de presó injusta als polítics catalans. Després d’uns anys d’exercir de jutgessa Tardón decideix provar sort en la política i entra a formar part de les llistes del Partit Popular a les eleccions municipals de Madrid on aconsegueix un alt càrrec com a regidora. Quan acaba la legislatura Tardón no té cap problema per tornar a la magistratura i integrar-se a l’Audiència Provincial de Madrid. Mai va dubtar en fer ús de la porta giratòria entre la política i el poder judicial, com tampoc res va impedir que Tardón compatibilitzés les funcions judicials amb les de consellera general de l’assemblea de Caja Madrid càrrec que va ocupar precisament sota el mandat de Miguel Blesa, condemnat pel famós cas de les ‘targetes black’. Va ser en la instrucció d’aquest cas que Tardón va ser recusada com a membre del jurat, i el Tribunal Superior de Justícia de Madrid la va apartar per “preservar la imatge de la justícia i la confiança que els tribunals han d’inspirar als ciutadans”. Tot plegat fa pensar que Tardón té un currículum ‘poc afortunat’ de cara a jutjar Boye tal com han denunciat un grup d’advocats del Centre Europeu de Drets Constitucionals i Humans i el mateix Edward Snowden. Hi ha la sospita que tot el que es vol aconseguir és el descrèdit de l’advocat de Carles Puigdemont i aconseguir informació que pugui perjudicar la seva defensa de cara a l’euroordre d’extradició que s’ha presentat contra el president.
Aquesta no és la primera vegada que podem sospitar d’actuacions fosques de l’Estat contra Boye. L’octubre de 2019, sota les ordres de la jutgessa Tardón precisament, es van realitzar escorcolls al seu despatx i al domicili per una presumpta operació de blanqueig de capitals. L’escorcoll va esdevenir mediàtic i aviat van sorgir mostres de suport cap a l’advocat. A ningú li va passar per alt l’irregular fet que s’ordenés l’escorcoll pocs dies abans de la decisió del Tribunal belga sobre la situació del president Puigdemont en aquell país. Després de 15 hores al despatx i al domicili de Boye, tots els correus electrònics de l’advocat van ser confiscats i el seu telèfon – ple d’informació crucial per a la defensa dels seus clients – clonat. És per això que Boye va advertir que si la informació anava més enllà de les mans de la secretària judicial, podia afectar el dret de defensa dels polítics exiliats. Dit això va voler deixar clar que, tot i les ofensives judicials contra ell, pensa seguir determinat en la defensa dels drets humans i en la lluita contra l’abús d’autoritat, i la vulneració dels drets fonamentals, i que en cap cas el faran retrocedir en la defensa dels drets i llibertats de Catalunya i per tant que seguiria defensant als exiliats i presos polítics catalans, amb convicció i determinació.
Boye ha negat sempre els fets que li imputen. Si bé és cert que havia fet d’advocat defensor d’un famós narcotraficant gallec, conegut amb el nom de Sito Miñanco, se sap que l’única “prova” de què sembla disposar la jutgessa contra ell és una declaració d’un dels processats, Manuel Puente Saavedra, que incrimina l’advocat de Puigdemont per un fet fals a canvi de la qual aquest acusat, aleshores pres, va poder sortir en llibertat l’estiu del 2019. A causa d’aquesta acusació, Boye va ser detingut l’octubre del 2019 i va anar a l’Audiència espanyola, que no va imposar-li mesures cautelars. El febrer passat, però, la magistrada va ordenar que se li embarguessin els comptes. Sembla molta casualitat que aquestes acusacions extemporànies coincideixin en el temps amb les gestions més encertades de Boye a l’hora de frustrar l’obsessió de la judicatura espanyola per jutjar Puigdemont i els seus companys exiliats. Sembla ben bé que els tribunals espanyols segueixen el model turc d’eliminació d’advocats oponents com la realitzada el passat 20 de novembre amb la detenció de 24 advocats i una cinquantena d’activistes de drets humans kurds. Potser la justícia espanyola no actua amb la contundència de la turca, però la motivació de les actuacions i la falsedat de les acusacions d’una i altra semblen calcades.
Toni Strubell i Núria Bassa
