Quan a les vespres de l’1 d’octubre de 2017 Rajoy va enviar Pérez de los Cobos a reprimir amb contundència el referèndum, el seus orígens i trajectòria no eren cap secret per a ningú. El seu pare fou candidat el 1977 per Fuerza Nueva a Múrcia. El seu germà, Francisco, president del Tribunal Constitucional, un catalanòfob sense complexos. Va ser sota el seu mandat quan es va dictar la infame sentència que va permetre la retallada de l’Estatut provocant la indignació de qualsevol demòcrata i, en general, la del poble de Catalunya que va reprendre una vegada més el seu camí cap a la independència.
Segons va publicar la premsa, el jove Diego va ser un dels milhòmens que durant el ridícul intent de colp d’Estat de Tejero es va presentar abillat amb la camisa blava de falangista a la caserna de la Guàrdia Civil de Iecla per si se’l necessitava. Sort que tot va quedar amb una fanfarronada perquè d’haver-se consumat el colp del cert que hi hauria hagut un bany de sang de civils indefensos, de suposats enemics de l’Estat.
Més tard, com a guàrdia civil Diego va atresorar els mèrits propis d’un patriota sense escrúpols amb una educació ideològica i sentimental ja consabuda. El 1992 va ser processat junt amb altres cinc guàrdies per presumptivament haver torturat Kepa Urra, membre del comando Vizcaya. Hi hagué judici però en quedà absolt. No es va lliurar de la condemna, però, el seu company el també coronel Manuel Sánchez Corbí que al cap d’uns pocs anys es va convertir en el cap de la Unidad Central Operativa (UOC). Una carrera, val a dir, que va poder fer gràcies a que el Suprem li va rebaixar la condemna i a que, posteriorment, el Rasputín d’Aznar el va indultar. Sánchez Corbí, tant condecorat o més que Billy el Niño, no es va estar per cert d’alegrar-se’n de que gràcies als vídeos difosos de l’1 d’octubre, la Guàrdia Civil podria anar porta per porta a ajustar comptes.
Com siga, a Espanya combregar amb la doctrina de la mà dura no ha estat mai penalitzat. Vull dir que la particular manera d’instruir i d’investigar del coronel Diego Pérez de los Cobos, el seu passat, no van ser cap obstacle perquè un socialista com Pérez Rubalcaba l’anomenés assessor d’Interior i el fes tocar els cels del poder dins del cos armat. Si no hagués estat Rubalcaba, hauria estat Rodríguez Ibarra, Susana Díaz, Bono o qualsevol de la troupe de patriotes habituals.
El seu cessament ara, per part de Marlaska, un jutge amb moltes ombres, ha remogut les entranyes de tota l’extrema dreta perquè de dreta a Espanya no n’hi ha. El cessen perquè ha fet coses de poc de fiar encara que ell no haja tingut cap vergonya en invocar la separació de poders per a criticar el seu acomiadament. Una vegada més fuig cap endavant quan com en el vergonyós judici contra els líders independentistes va baratar tot el seu orgull per el ‘no me acuerdo, no lo sé’ i, sobretot, per un odi malaltís contra Trapero.
Però ni Marlaska, ni Sánchez, ni cap socialista s’haurien d’estranyar de les maniobres poc clares d’aquests personatges. Tot plegat, són ells els qui els han consentit, ascendit i afalagat amb tots els honors des del dia mateix que el cadàver de Franco va començar a fer pudor. Personatges cofats amb tricorni o togats, porprats o amb molts diners en bancs que queden molt lluny de la seu del molt patriòtic Ministeri d’Hisenda.
Ara resulta que tot aquest personal s’ha posat molt nerviós en veure que Podemos entrava al govern i que l’aritmètica parlamentària feia inevitable, com no pot ser de cap altra manera en una democràcia, entendre’s amb els bascos i els catalans. Nerviosos de veure que la merda inunda la monarquia i que ells, tot i continuar manant, no manen prou com per dissoldre en la nit i la boira a la meitat dels espanyols.
Espanya té la dreta més perillosa d’Europa perquè continua governant a l’ombra, perquè s’ha estès com una metàstasis en el més profund de les estructures de l’Estat en un país amb una societat on predomina la desigualtat, la ignorància i la testosterona patriotera. On ells sempre tenen una hegemonia no reconeguda però acceptada.
Hi ha manera d’evitar això?. El periodista Vicent Marco Miranda, primer alcalde republicà de València i diputat per Esquerra Republicana al Congrès de Madrid, des del seu captiveri, convençut que si l’agafaven moriria davant d’un paredó, es dolia amargament del fracàs de la II República. A la república, deia, la van matar els seus enemics naturals, els que mai no van voler un país on imperés el progrés i la justícia social: “(…) la plutocràcia, la grossera intransigència clerical, el caciquisme destructor, totes les forces tradicionals al servei de les quals estigué sempre a l’abast l’instrument adequat, l’exèrcit.”.
La república va nàixer, argumentava, amb un defecte fonamental: sense una revolució que imposés avanços audaços al vencedor, esvaís l’atmosfera enrarida per vicis atàvics i desarmés per a molts anys al vençut. Passàrem sense lluita de la monarquia a la República”. I per si no fora poc, Marco denunciava encara que es va ser molt benvolent amb els enemics principals d’aquell canvi històric. Amb el mateix Franco, podríem afegir, que va coordinar la massacre d’Astúries, responsable d’una guerra civil i de la mort de milers de persones el qual encara avui és vitolejat ací i allà sense que passe res.
I ací estem. Amb un PSOE que fa anys i panys que nodreix el monstre, que de vegades l’aplaudeix, el reverència, l’estima públicament. Un PSOE ple de combregants amb aquesta processó d’espectres sinistres. Amb una dreta, també, que somieja amb una dictadura tècnica tal i com denunciava l’altre dia el catedràtic de Dret Constitucional, Javier Pérez Royo. La qüestió es saber quan de temps tardaran en aconseguir-ho. Potser estan més a prop del que no ens pensem. Mentre, a Catalunya, hem de continuar patint el permanent escarni polític, les conseqüències d’un nacionalisme espanyol supremacista que el mateix PSOE sovint alimenta, una monarquia que no volem, els efectes d’una repressió tan injusta com dolorosa. Caldrà, doncs, fer un pensament.
Francesc Viadel
