El criteri a partir del qual els romans funden les seves primeres ciutats al Mediterrani occidental no és el mateix que fan servir els grecs. Els romans escullen dos indrets clau: l’un, Narbona i l’altre, Tarragona. D’una banda, trien Narbona per una raó geogràfica, ja que és la ciutat mediterrània que els facilita un camí més curt per arribar a l’Atlàntic. D’altra banda, Tarragona representa el camí més ràpid per entrar a la Península Ibèrica, tot seguint la depressió de l’Ebre. Les dues ciutats eren pensades per fer una conquesta molt profunda del territori.Barcelona, però, no complia amb aquesta funció. Barcelona tardarà segles a tenir un port. I el lloc en què els romans es fixen és el mont Tàber,per una qüestió important: l’abastiment d’aigua. Per ells, era un bé imprescindible i insubstituïble, i estaven disposats a construir grans obres per tal de fer arribar aigua a les seves ciutats.
Al segle IV, Barcelona es construeix unes muralles que representen la seva aposta de futur, i que, alhora, en molt millors condicions que moltes altres ciutats del Mediterrani occidental. Això fa que la ciutat sigui atractiva en un moment de conflicte militar generalitzat.Des de finals del segle X fins a l’any 1652, les muralles seran impenetrables. Entre el segle IV i el segle XVII, havien cedit tan sols dues vegades: una,davant el món franc, i l’altra, davant el món musulmà.
La ciutat fa un salt endavant quan,al segle XIII, la seva posició geogràfica i geoestratègica la converteixen en un centre econòmic rellevant. Barcelona té un espai i una força que es reflecteixen en l’urbanisme de la ciutat i es converteix en referent, perquè és la capital d’una estructura estatal complexa com és la Corona d’Aragó. La ciutat, que s’omple molt de pressa, construeixun nou tram de muralles per donar-li cobertura. L’expansió és enorme i el ritme de creixement és molt intens. Però la història fa un gir extraordinari i es comencen a viure els efectes de la pesta negra. Podem dir, doncs, que caldran quatre segles per acabar d’omplir l’espai emmurallat. Barcelona no podrà superar la xifra de 40 mil habitants.
Tot i quedar estancada en termes econòmics i demogràfics,la ciutat sí que és capaç d’abastir, en part, un imperi econòmic i, després, militar i polític. Això sembla superar la seva capacitat demogràfica i econòmica. L’ambició amb què actua en el món mediterrani supera les seves pròpies forces. I és justament l’ambició allò que l’ajuda a construir el que vol. Al mateix temps, la seva economia, basada en l’exportació, s’especialitza en béns imprescindibles com els aliments i, més tard, la roba. Durant els segles posteriors, es converteix en una economia basada a exportar, també, paper, ferro, armes… Tot, per poder pagar els aliments.
El següent salt d’escala a la ciutat -Barcelona triplica la població en poc més d’un segle- arriba amb l’aparició d’uns nous agents comercials en el món: fonamentalment, Holanda i Anglaterra, que canvien les regles del comerç mundial. Arriben en vaixell uns aliments imprescindibles: blat, bacallà i arengades. El fet de disposar d’aquest subministrament regularitzat de proteïna explica per què Barcelona passa de 40 mil a 100 mil habitants en poques dècades -malgrat que ha de patir la Guerra de Successió.
Per poder pagar aquests aliments, Barcelona proporciona aiguardent. Els holandesos i els anglesos consumien grans quantitats d’alcohol d’alta graduació. El país s’omple de vinya, i Barcelona i Catalunya queden connectades amb les principals xarxes comercials del món. Al mateix temps, per aquesta xarxa comercial hi circula un element de molt valor i, fins aleshores, difícil d’adquirir, decisiu en la història del món des de la primera revolució industrial fins avui: el coneixement, i amb ell, la ciència, la tecnologia, el ‘know-how’, el ‘savoirfaire’.
També a través de la mateixa xarxa arriben les primeres màquines de teixir, i amb això la capacitat de filar i tenyir cotó. Barcelona actua, doncs, com a vector a bona part del país i la situa en condició de ciutat industrial per jugar a una lliga de nivell mundial. Amb tot,les tensions són molt dures. L’estructura de costos és més alta que la dels competidors, i per fer-hi front es produeix una reducció dels salaris. A Barcelona i Catalunya els mancaven les condicions naturals apropiades per jugar a una lliga de primer nivell.
L’any 1900, Catalunya ja és la segona economia del món amb més percentatge de població activa dedicada al sector industrial, per darrere del Regne Unit, fet que exigia i implicava molta transferència de coneixement. El 1930, Barcelona arriba al milió d’habitants. I es converteix en una de les ciutats més grans d’Europa. Al mateix temps, irromp la repressió econòmica, l’autarquia, la misèria, el racionament. Però la ciutat i el país se’n tornen a sortir i,al cap de poques dècades, la ciutat dobla la seva xifra de població.
Tenint present aquesta perspectiva històrica, avui ens podem preguntar com ens juguem el futur com a ciutat i com a país. Segurament, amb les mateixes condicions i, en bona mesura, gràcies a la capacitat que tinguem d’estar implicats en les grans xarxes comercials, sobretot a l’hora d’atraure inversió tecnològica, en recerca i en coneixement. I és que un cop es perd la capacitat d’atraure talent i coneixement, aleshores ja és difícil recuperar-la. Ens hi juguem molt en termes de qualitat de vida, de prestacions socials i d’estat del benestar. Un estat del benestar de primera garantirà sempre serveis tan bàsics com la salut i l’educació, entre d’altres. No és agosarat dir avui que, com a país i com a ciutat, ens ho juguem tot.
