Deixin-me dir quatre coses sobre política i literatura, o sobre el compromís adquirit pels escriptors, que a vegades ens semblen éssers que caldria que es dediquessin a la literatura i prou, quan parlen de les seves preferències polítiques. I ho faig en el context dels dos premis més importants que es donen en llengua castellana. El primer, el Planeta, pel que fa a la extraordinària dotació econòmica, que com ja saben va recaure en el Javier Cercas. El segon, el premi per excel·lència de les lletres hispàniques, el Cervantes, que lloa enguany a en Joan Margarit.
Dels sis darrers Premis Cervantes nascuts a Espanya, cinc són catalans: Marsé, Goytisolo, Matute, Mendoza i ara Margarit. Dels sis darrers Premis Planeta, cap ni un, tot i que un d’ells ha desenvolupat la seva trajectòria literària al nostre país, l’extremeny Cercas. Si més no, és una dada a tenir en compte. El Cervantes reconeix trajectòries d’anys i panys, i el Planeta busca rèdits econòmics en els best sellers de l’any, sovint associats a autors de cert prestigi en el sector, i que poden seguir el camí marcat per aquesta editorial.
Que els escriptors tinguin vida i opinió política no ens hauria d’espantar. Al capdavall són gent que escriu i pensa, i a vegades escriu el que pensa i a vegades ho diu i tot. Algun n’hi haurà, que escriu sense pensar. Fins aquí, res a dir. Tanmateix, a vegades es deixen dur per un ressentiment sense que sapiguem ben bé perquè. Com si al país, a Catalunya, no deixéssim escriure en qualsevol llengua. Com si Barcelona no hagués estat el centre editorial en castellà més important del món durant dècades. On s’hagués desenvolupat el boom dels seixanta i les tertúlies del Glaciar.
Un exemple n’és el darrer manifest d’intel·lectuals de tall espanyolista que firmen alguns dels guanyadors de Planeta i Cervantes, escriptors en llengua castellana a Catalunya, i que és una declaració política contrària a la independència, amb un ús del llenguatge frívol i poc precís. Un llenguatge fins i tot violent, eixut, que destil·la ràbia. Costa d’entendre com aquests novel·listes que excel·leixen en l’ús de la llengua puguin signar manifests tan esotèrics i amb afirmacions gratuïtes. Marsé, Goytisolo, Mendoza, l’esquerra divina que vivia molt bé en el darrer franquisme i que es van acostumar massa a ser lloats per només quatre ratlles ben travades d’oposició a un règim que els respectava. Em recorden una mica a l’exili de Joan Manuel Serrat, quan al dictador li quedaven quatre mesos per marxar a l’altre barri.
El darrer Premi Cervantes, però, és un altre tema. L’home de la Segarra, estricte, planer, poeta de secà, que tan escriu en català com en castellà, quan vol, que no n’espera de premis, és el flamant guanyador del Cervantes. Un poeta -a voltes, els lírics fan servir metàfores que ens descol·loquen- que tan bon punt defensa la independència de Catalunya com la veu impossible. Un poeta que té la capacitat de dir que Espanya li fa por.
És conspiranoic pensar que el premi Cervantes a un autor que escriu principalment en català i que s’ha manifestat políticament a favor del sobiranisme en algun moment, pot ser un premi polític? Una forma més de distensió? De restablir ponts? Les paraules del ministre socialista de cultura en lloar Margarit en són un reflex extraordinari. Després de quinze dies de les exquisides també paraules de la princesa de Girona dient-nos que ens estima molt. En català. Llaminadures.
La por que té Margarit a aquella Espanya és fonamentada. No és només a l’Espanya de Vox. És la por a l’Espanya condescendent, i també als manifests reaccionaris dels Cercas de torn, i dels autors del règim, Marsé, Goytisolo, Mendoza. És la por a que tornem a caure en la trampa de les llaminadures, els copets paternalistes a l’esquena, les paraules ensucrades d’una nena que vol ser reina de tots. Darrera hi són els altres.
Amb tot, felicitats Joan Margarit. La teva poesia està per sobre de tota aquesta merda.
