Després de seguir al Twitter la polèmica de la Cayetana al FAQS, he fet la penitència de veure tota l’entrevista. Conclusió: un monument pornogràfic-cultural d’una genocida lingüística (pel cap baix) que, amb falsa cordialitat segueix fent com els seus avantpassats conqueridors: a l’Argentina, Blas de Peralta (segle XVI) va assistir a la fundació la ciutat de Córdoba i Patricio Peralta Ramos (segle XIX) fundà la ciutat de Mar del Plata: Com en Blas, que es casà amb una mestissa, la Tana es casà i divorcià amb un català, fill del comte de Güell. De poc li ha servit perquè en tota l’entrevista no va dir ni un bona nit de cortesia. O també com el Fadrique Álvarez de Toledo y Enríquez (segle XV), II duc d’Alba de Tormes, II marquès de Còria, II comte de Salvatierra de Tormes, I comte de Piedrahita i VI senyor de Valdecorneja, Gran d’Espanya, que va acompanyar al rei Carles I d’Espanya en les campanyes de Flandes, Alemanya i Itàlia segueix plantant piques. Heus aquí, fent amics, l’argentina i espanyola Cayetana Álvarez de Toledo y Peralta-Ramos: la Piquera.
Per sort nosaltres també tenim Piquers, soldats armats de pica. La cupletista valenciana Concha Piquer que no combregà amb la dictadura franquista; i les multes que li van caure tot i cantar sempre en castellà excepte en tres estrofes de La Maredeueta desemparada. El ministre Josep Piqué que va arribar a posar les seves piques a Bandera Roja, PSUC, Convergència i, la més grossa, de ministre del PP. O fa ben poc, el futbolista i empresari Gerard Piqué que igual que li fa la maneta al Real Madrid diu que “Sento enveja de Madrid, m’agradaria que Barcelona estigués al seu nivell”. Potser fa referència al dinamisme econòmic (privilegis del dúmping fiscal) de la capital d’Espanya, potser sí. Però i si volgués dir que tant de bo Barcelona també fos la capital d’un estat?
Us imagineu que fóssim Lliures i Iguals a qualsevol madrileny o espanyol? Tindríem ambaixades, infraestructures, recaptaríem els nostres impostos i ens els gastaríem al mateix país. Potser la Copa Davis la podríem jugar al Palau Sant Jordi i la selecció de futbol catalana ho faria a l’estadi Lluís Companys. Podríem anar al cinema en català i les sèries al 100% les sentiríem en català o en l’idioma que ens vingués de gust. I els jutges farien les sentències en la llengua del país, com és normal. Quin gust, a més de ser lliure i igual poder ser normal, anormal o subnormal (amb perdó) en català?
Volia parlar de nacionalisme amb aquesta senyora de vèrbola aristocràtica, però com veig que és picar ferro fred, ho deixaré per un altre dia amb algú de més nivell moral. I hauria de ser enriquidor fer-ho amb qui és “trinacional“: argentina, espanyola per damunt de tot, i també és francesa. La seva estilitzada gola hauria fet molt de goig als seus compatriotes partidaris del terror de la Revolució, no pas a mi.
Acabaré amb tarannà cortès amb la políticament i humanament indesitjable Cayetana per dir-li que amb les llengües, a més de cordialitat, s’ha de demostrar respecte i estimació, però sobretot, se les ha de deixar viure en llibertat perquè són persones, són poble, qui les parla. Molt em temo que és com parlar amb una paret.
