Jordi Cuixart plega i ho fa sense cap autocrítica i designant successor, en un clar acte “monàrquic” que sorprenentment ha estat avalat pels dirigents d’Esquerra, Junts i fins i tot la CUP. Només s’entenen les reaccions dels partits independentistes si el que volen és una entitat cultural adormida en el seu cofoisme.
Cuixart marxa venent paraules buides com aquell famós “ho tornarem a fer” després de col·laborar en la desmobilització perpetrada pels que no volen fer front a un nou embat i prefereixen perpetuar el processisme fins a l’infinit.
Cuixart ni tan sols ha entomat el greu error de renunciar a la llengua catalana en el judici de la ignomínia del Tribunal Suprem. Com a president d’Òmnium no va liderar aquella lluita que hagués derrotat el mateix estat espanyol incapaç d’assumir l’ús de la llengua catalana. Una gran oportunitat perduda que també se’n va amb ell.
Però el que ja és incomprensible és que nomeni successor, com si l’entitat tingués un ADN monàrquic, un servei ben galdós al futur president d’Òmnium. Aquest nou acte de despotisme el retrata com un home que ha buscat el protagonisme i que marxa amb voluntat de permanència.
El fracàs de les seves lluites compartides ha estat evident i la mostra és que ha presidit una entitat de defensa de la llengua catalana i la deixa amb el català passant per un dels pitjors moments. Com n’hauria estat de beneficiós per a la nostra llengua que s’hagués convertit en la clau per rebentar el judici del Tribunal Suprem! Quina millor manera hauria estat de dir al món que no reconeixerem mai la injustícia espanyola!
Si les coses s’han fet i es continuen fent malament, cal dir-ho i cal denunciar l’intent d’anestesiar el país i la seva ciutadania amb la cantarella que “la independència és impossible” i amb l’excusa de “les lluites compartides” no sortir del mantra que “cal ser més”. No cal “tornar-ho a fer”, que ja ho vam fer i democràticament ja vam guanyar. Només ens cal un govern que vulgui preparar-se per aixecar la declaració d’independència i publicar els decrets que teníem preparats.
Joan Puig i Cordon
Soci d’Òmnium
