Sí, la patacada es veia venir, només calia parar l’orella, però els grans estrategs de l’independentisme entretinguts en esbudellar-se els uns al altres a les xarxes socials i les tertúlies, han viscut confortablement instal·lats a les seves bombolles partidistes i desoint el clam popular. I l’hòstia electoral no ha estat més severa perquè en els municipis petits, sortosament per a ells i per a Catalunya, l’elector només podia votar una llista independentista o altra o abstenir-se.
Lamento defraudar als sectaris que celebren la derrota estrepitosa d’ERC, que a mi em dol especialment perquè ha estat qui més fort i merescudament ha rebut, sense adonar-se que Junts i la CUP tampoc no n’han sortit gens de ben parats. Junts no ha perduts vots quantitativament, però si que ha perdut vot independentista qualitativament, perquè ha hagut de ressuscitar l’anacrònic discurs pujolista, com a Barcelona, per dissimular que la seva retòrica insurreccional ja no se la creu ningú. Quant a la CUP, ha fet la viu viu recorrent a camuflar-se en innombrables plataformes d’independents per no esdevenir residual. En conjunt, doncs, la galtada rebuda per l’independentisme ha estat fenomenal i entre tots tres han ressuscitat el veritable i perillós espanyolisme a Catalunya, que no és altre que l’encarnat pel PSC. Tant és així, que ha recuperat la centralitat i tot fa pensar que, si l’independentisme no reflexiona de valent (potser ja fem tard) Salvador Illa acabarà presidint tard o d’hora la Generalitat.
Anem a pams: o l’independentisme decideix competir lleialment o està condemnat a destruir-se mútuament. Em refereixo a Junts i ERC, perquè la CUP, empatxada d’ideologia, ni aspira a governar la Generalitat ni li preocupa, legítimament, la centralitat sociològica on es dirimeix la veritable lluita pel poder. Competir lleialment per a mi significa vetllar per tal que cadascú aglutini els màxim d’electors del seus espai natural. Es a dir: cobrir tot el centre-dreta liberal en el cas de Junts i tot el centre-esquerra socialdemòcrata en el cas d’ERC. Per ocupar tot el centre-dreta liberal Junts no pot seguir apel·lant a una imminent insurrecció cívica, que ni pot dur a cap ni el seu votant d’ordre no li comprarà mai. ERC, per la seva banda, si no vol encongir el vot de les classes populars i mitjanes autòctones i les d‘origen immigrat que han abraçat la catalanitat, de tarannà socialdemòcrata, ha de deixar d’apel·lar a una taula de diàleg estèril que és una presa de pèl i no pot avergonyir-se del nacionalisme de matriu lingüística i cultural ni creure, ingènuament, que amb polítiques socials agosarades convertirà a la causa sobiranista, a votants metropolitans que professen un nacionalisme espanyol ètnic de manual. Les polítiques socials cal executar-les per convicció ideològica i no pas pensant que canviaran cap identitat nacional, perquè la batalla cal donar-la en el terreny cultural, simbòlic i mediàtic, desacreditant l’estat espanyol com una trama de poder catalanòfoba presidida per la monarquia més corrupta i reaccionària d’Europa, que empara unes oligarquies extractives avesades a les comissions d’estranquis i la protecció obscena del BOE.
On l’independentisme no es hegemònic, que és on viu la majoria de la població, l’objectiu de les dues grans formacions independentistes ha de ser no fer-se la punyeta i ocupar el màxim de poder institucional, sempre a costa de l’espanyolisme, i procedir a ocupar tant territori com es pugui. I ocupar territori vol dia reduir a la mínima expressió el poder institucional de l’espanyolisme, per tal que no pugui repartir subvencions, comprar voluntats, controlar mitjans de comunicació o articular un exèrcit de tertulians i d’alliberats a sou d’una administració. Alhora, cal desallotjar l’espanyolisme de tots els òrgans de direcció del teixit associatiu, acadèmic i civil on no tingui prou força per guanyar el procés electoral corresponent. Mentre l’espanyolisme no reconegui Catalunya com un subjecte nacional amb dret a l’autodeterminació, és l’enemic frontal a batre. I ho és, cal matisar-ho amb fermesa, no pas perquè malden per seguir essent espanyols, sinó perquè pretenen obligar als catalans que no volem ser-ne, encara que siguem més que ells, a pertànyer al Regne d’Espanya mitjançant la violència de les porres i de les togues inquisitorials i aclaparant-nos amb la seva majoria demogràfica a Les Corts.
En el cas d’ERC, que es qui ha rebut la bufetada més forta, abans de pretendre assaltar cert feus metropolitans, faria bé d’assegurar els seus bastions republicans i independentistes de sempre, integrats per les classes treballadores i mitjanes aferrades als ideals republicans i independentistes de sempre i fidels a la llengua pròpia. A aquest contingent de votants cada cop li costa més d’entendre el seu gir ideològic, la seva estratègia de pactes a Madrid i el nou model de partit, més propi d’una tecnocràcia mediocre i plena d’oportunistes que d’un moviment popular. En lloc de blasmar el nacionalisme identitari, no podien haver explicat que el seu projecte polític admet tant als qui se senten nacionalment catalans i adjudiquen a la llengua i les tradicions un paper cabdal com als qui, sense renunciar a la seva identitat d’origen (sigui espanyola, magrebí o romanesa) en canvi s’identifiquen amb una república catalana avançada que els garanteixi el màxim de drets civils i l’oportunitat de prosperar socialment i econòmicament? No podien insistir que tan legítim es voler viure només en català com voler seguir utilitzant el castellà, l’àrab, l’amazic o el romanès, bo i acceptant que el català ha de ser la llengua comuna de la societat i la que cal que dominin tots els funcionaris i els empleats del establiments públics? Tan difícil es reconèixer que els ciutadans que se senten nacionalment catalans i no se senten pas espanyols constitueixen la columna vertebral de l’independentisme i l’avantguarda per assolir l’emancipació, però en l’estat que volem bastir això no els atorgarà pas ni més drets ni més oportunitats, perquè serà una república fonamentada en els drets civils i polítics comuns i no pas en la identitat? És a dir, no podem palesar que els drets de ciutadania, que han de ser universals, mai no poden supeditar-se al sentiment patriòtic malgrat, però, que és imprescindible per assolir la independència?
En fi, ho deixo aquí, però o comencem a actuar en clau nacional i sense caure en la trampa ideològica que vol parar-nos l’esquerra espanyola, que vol responsabilitzar-nos de tenir una societat impregnada de valors reaccionaris i feixistes que quan han governat no han gosat extirpar mai, . En aquestes properes eleccions podrem constatar perfectament com on més creixerà el vot d’extrema dreta, serà en les poblacions governades de forma sempiterna per l’esquerra espanyolista del 155. Per tant, què caram hi ha estat sembrant durant aquests quaranta anys d’ajuntament democràtics, aquesta esquerra que vol donar lliçons a l’independentisme de progressisme, malgrat que els feus sobiranistes serà els únics on el neofeixisme serà testimonial? Si en lloc d’apel·lar al orígens, com si la condició d’immigrant fos vitalícia i es pogués transmetre de generació en generació, s’haguessin preocupat de fer-los sentir orgullosos de ser nacionalment catalans, aquest juliol proper el nou feixisme espanyol rampant potser no camparia sense complexes pel seus carrers i places.
