Madrid és Espanya. Aquesta va ser la imatge que va escenificar Pedro Sánchez quan va entrar en el rol bilateral amb Ayuso en la compareixença conjunta del 21 de setembre de 2020. Ahir Madrid va votar i les enquestes es van confirmar: el nou govern madrileny serà la unió del PP de la FAES i l’extremadreta de Vox. L’avantsala d’allò que, si no hi ha sorpreses, passarà a les properes eleccions espanyoles. Ha sigut una campanya bruta i lamentable, amb enviament de bales i navalles ensangrentades incloses. Una campanya preguerracivilista. I la gent ho ha comprat i aplaudit. Ara molts s’estiren els cabells i nostrats politòlegs i creadors de falsos relats es pregunten -des de les seves atalaies- com és possible que hagi passat. La resposta és llarga i complexa, hi ha molts factors, pandèmia inclosa, però la base és elemental: quan M.Rajoy va decidir enviar un exèrcit de policies al crit de “a por ellos” com a resposta al referèndum de Catalunya, es va encendre la flama d’un incendi que no es pot apagar. Qui va recollir el testimoni dels cops de porra van ser els fiscals i els jutges, aixoplugats i aplaudits per Felip VI, erigits en garants de la unitat d’Espanya, encara que per fer-ho hagin esmicolat les bases més elementals del dret –i no parlem ja de la democràcia- per esclafar el moviment independentista. I ho van fer de la mà de vox, que exercia (inaudit en qualsevol democràcia) d’acusació popular. La dimissió de la política espanyola ha posat la catifa vermella al retorn del feixisme que sempre ha estat latent a Espanya, esperant la seva oportunitat de tornar. I ja el tenim aquí. Vox i el PP de la FAES és la cristal·lització d’aquest projecte de retorn. La incapacitat de Pedro Sánchez per complir les seves promeses (des de la reforma laboral al diàleg amb Catalunya) i la seva burda estratègia política (amb la moció fallida a Múrcia, que va apuntalar el govern PP+Vox a Múrcia i va provocar les eleccions anticipades a Madrid) han sortit molt i molt cars. La finestra d’oportunitat pel retorn desacomplexat del feixisme a la política espanyola porta la firma de Pedro Sánchez.
I Catalunya? Doncs faríem bé d’analitzar el taulell sencer abans de prendre decisions. No només el tauler espanyol sinó també l’europeu. El retorn del feixisme no és exclusiu d’Espanya de la mateixa manera que el procés d’autodeterminació no és exclusiu de Catalunya. Avui encara no s’ha format govern i per tant hi ha l’oportunitat de consolidar un front conjunt que entengui la realitat política dins i fora de les nostres fronteres, i que entengui els motius dels canvis electorals de la ciutadania. En recent article, sota el títol de “preguntes incòmodes”, plantejava que passaria si d’aquí al 2023 (eleccions generals espanyoles) la tendència dels darrers temps (augment disparat del PP i Vox) es consolidava i el resultat era un Pablo Casado president i un Santiago Abascal vicepresident. Si vox ha sigut l’artífex i executor dels independentistes amb unes eines limitades, què creieu que passarà quan ja disposi de tots els recursos oficials i extraoficials de l’Estat? Aquesta nova legislatura a Catalunya s’ha plantejat sobre la base d’una quimera: una taula de diàleg amb un marge de 2 anys, que és el que li queda de via al govern espanyol de PSOE i Podemos. Ahir era poc creïble. Avui és impossible. Que el futur negre que li depara a Espanya (i també a Catalunya si encara en forma part) no ens faci adoptar una posició de negacionisme, perquè ho pagarem molt car. Si Sánchez tenia poca motivació per reunir una taula de diàleg buida de contingut, avui encara en té menys. El triomf de Madrid només li dóna una sortida per no acabar com Pablo Iglesias: radicalitzar-se. I l’únic lloc on pot aplicar-ho és amb la carpeta catalana, perquè de retruc, és el que sempre dóna més beneficis electorals a Espanya. I malgrat que això passarà, dubto molt que li surti bé, perquè la ciutadania al final acaba comprant el producte original.
ERC, Junts i la CUP, però també l’ANC, Òmnium i l’AMI, farien bé de prendre nota de tot això. De jugar amb les probabilitats. De preveure enlloc de somiar. D’exigir enlloc de suplicar. D’executar enlloc de lamentar-se. Si amb el 155 –aixecat però desaparegut- l’autonomia del govern català ha quedat tocada, amb l’arribada al poder del PP i Vox, té els dies comptats. I llavors, què? Aquesta és la pregunta que s’haurien de fer. No d’aquí a dos anys, quan ja serà tard, si no ara mateix. Des del meu punt de vista, el proper govern s’ha de dedicar exclusivament a governar sense fer soroll (tenim molts i grans problemes, començant per un atur disparat, sobretot juvenil –motiu pel qual no s’entén que no es plantegi crear una conselleria de joventut-) i els partits, les entitats i la societat catalana (a nivell particular, però també cdrs o adics) han de començar a preparar conjuntament una estratègia de país que permeti sobreviure al tsunami que ens ve a sobre i que, un cop parat el cop, ens permeti executar una estratègia de confrontació amb un Estat netament feixista. Si es fa amb unitat i amb intel·ligència, el pou negre on entrarà tot Espanya ens donarà a nosaltres una doble oportunitat: la d’eixamplar la base independentista fins a cotes mai vistes, i provocar un recolzament internacional imprescindible per tancar la carpeta del trencament amb Espanya. I tot això, si es vol fer amb garanties, s’haurà de preparar i dirigir fora de les fronteres de l’Estat espanyol. Parlo del Consell per la República, però també s’han de reactivar altres mecanismes que s’han deixat sorprenentment a la deriva, com l’Assemblea de Càrrecs Electes. Res del que dic és fàcil de plantejar, encara menys de preparar i molt menys d’aplicar. Però no hi ha alternativa. L’estúpida guerra civil independentista ha d’acabar avui mateix o ens retrobarem tots junts al pati d’execució. Prou retrets. Prou mirades simplistes. Prou eslògans reutilitzats (el feixisme ha passat, s’ha assegut i està preparant l’embat final). Prou vetos. Prou d’estratègies de partit. Ja hem perdut massa temps i energies en aquest carreró sense sortida. Perquè si seguim amb la tendència dels darrers tres anys, si seguim menyspreant els nostres actius i ridiculitzant els pocs instruments útils al nostre abast, com és el Consell per la República, no hi ha futur possible.
