Una de les grans xacres de tota guerra al llarg de la història ha estat l’ús d’informacions falses per destarotar l’enemic i impressionar l’opinió pública, tant la pròpia com l’aliena. Si George Orwell ja deia fa molts anys que “en temps d’engany universal dir la veritat esdevé un acte revolucionari”, ¿podem intuir també que dir mentides és un mètode ideal per fer la contrarevolució i parar les iniciatives que amenacen l’statu quo i el poder establert? Aquesta podria ser la pregunta que es fa l’interessant llibre “Lying for Unity” que analitza tants vergonyosos episodis de fake news en relació amb el Procés independentista català.
Al llibre, que duu el sots títol: “How Spain Uses Fake News and Disinformation to Block Catalonia’s Independence” (ISBN 978-1-661150-063-9 versió paper, disponible a Amazon), l’autor Miquel Strubell – sociolingüista i fundador de l’Assemblea Nacional Catalana – ens sorprèn amb un molt acurat treball sobre l’ús de les famoses fake news contra Catalunya. Hi investiga un període en què les notícies falses han estat creades i usades d’una forma sistemàtica per l’Estat espanyol com a arma política sense cap mena d’escrúpol. Strubell ha escollit de publicar-lo primer en anglès perquè interessa traslladar a l’opinió pública internacional la magnitud de l’operació d’engany que ha estat posat en marxa per un Estat que forma part de la Unió Europea i del qual, doncs, se li hauria de poder exigir una certa qualitat democràtica. Concretament exposa amb tot rigor els seus insistents intents de desinformar a gran escala com una de les seves estratègies – juntament amb amenaces, manipulacions i disputes legals – per intentar desacreditar i “decapitar” el que és, de fet, un moviment democràtic totalment pacífic per assolir la independència de Catalunya. Amb la seva desinformació, havia d’aconseguir l’estigmatització de l’independentisme de la qual havia de presentar una cara desnaturalitzada i penalment vulnerable.
Com exposa Strubell al capítol 2, l’ús polític de les notícies falses no és cap novetat. Sí que ho és, ara, la seva capacitat d’universalització i vitalització gràcies a les xarxes socials. L’autor, de formació psicòleg, comença per indicar com aquestes falsedats impacten en les nostres vides cada dia i van modificant el nostre sistema de creences. Per exemple, amb l’exercici d’exagerar el grau de conflictivitat a Catalunya per així crear una falsa sensació d'”alarma” que justifiqués més contundència contra el moviment independentista. Strubell apunta com, malauradament, encara que les dades contrastin certes informacions amb la realitat, molt pocs ciutadans es molesten en explorar si el conjunt de la notícia oferta és certa o no.
Malgrat admetre que ningú no es deslliura de l’abús de les fake news, l’autor dedica Lying for Unity a mostrar-nos que gran part de la premsa unionista – inclús la de Barcelona, per descomptat – cavalca sobre la mentida. És una “informació” que intenta suplantar la realitat sobretot en els dies clau del Procés. Té la plena certesa que, tot i perdre credibilitat (estudis britànics sostenen que Espanya té la premsa menys fiable d’Europa), en sortirà impune perquè fa una “patriòtica” contribució a conservar la inviolabilitat de l’Estat. L’autor ens argumenta la manipulació i desinformació amagada en més de 400 referències que desmunten l’estratègia unionista i ens apropen a una anàlisi rigorosa del fenomen.
Entre les principals àrees informatives que investiga hi ha l’intent d’associar el Procés amb interessos russos. Identifica una narrativa unionista teixida principalment pel Ministeri d’Afers Exteriors espanyol, el Real Instituto Elcano i el diari El País, entre d’altres, obsessionada a relacionar els russos amb el conflicte Catalunya-Espanya. Però Strubell afirma que a penes hi ha indicadors objectius que assenyalin cap mena d’influència dels russos en el resultat del referèndum d’autodeterminació de l’1-O. I no sols això, sinó que apunta que no hi ha cap evidència de la participació directa de Rússia en el procés independentista català, tot i els esforços intensos dels mitjans espanyols en fer creure el contrari. Especialment interessants són les consideracions sobre el suposat paper de Julian Assange i Edward Snowden en favor del dret d’autodeterminació del poble català. També aquí arriba a la conclusió que difícilment les seves accions influïssin en el resultat. D’altres àrees investigades són l’invent de la “violència” del Procés – per justificar l’absurda acusació de rebel·lió als imputats – la demonització dels líders catalans, el front internacional (amb una consideració sobre la vergonyosa manipulació de les declaracions del president Juncker), la catalanofòbia i el paper policial. El llibre acaba amb dos interessants capítols finals sobre la COVID.
En llegir aquest fascinant llibre, algú podrà dir que tots els governs, inclús els més democràtics, usen fake news per afavorir els seus interessos. Segurament. Però hi ha dues grans diferències entre l’ús que en fan molts d’aquests països i el que en fa l’Estat espanyol: 1) que per als serveis secrets, mitjans de comunicació i govern espanyols, la implementació d’aquestes opaques operacions generalment queden al descobert en ben poc temps. I 2), que encara que aquestes escandaloses operacions quedin al descobert en el cas espanyol, generalment el fet no té conseqüències adverses – ni jurídiques ni polítiques – per a qui les ha divulgat, el qual sempre gaudirà del blindatge d’un poderós sistema judicial que té com a màxima la defensa a ultrança de la “nación” espanyola. Lying for Unity, doncs, és una lectura clau per entendre el Procés. Cal esperar que l’edició en català no trigui gaire a aparèixer.
Núria Bassa i Camps
