Una de les regles bàsiques de la repressió és culpabilitzar la víctima: fer creure als tercers, i fins i tot a la mateixa víctima, que la culpa no és de la persona agressora sinó de la persona agredida.
Una primera tàctica en aquesta línia és reduir la repressió a una simple qüestió de desobediència. Obviant si la norma regulatòria és injusta o vexatòria, es proclama la necessitat d’obeir-la per tal de legitimar el càstig per no fer-ho. És així com, encara que una llei denegui drets bàsics i prevegi represàlies desproporcionades per incomplir-la, la culpabilitat és desplaça del legislador al dissident. O bé una dona agredida arriba a auto-inculpar-se per no haver satisfet les exigències de l’agressor.
En el cas que ens ocupa, el cor del debat ha de ser, d’una banda, si es pot considerar inadequat reclamar la “llibertat dels presos polítics” des d’un balcó de la Generalitat, argüint que algú en pot discrepar. Això ens duria a debatre la presumpta neutralitat d’unes institucions que apliquen els programes de govern que han rebut el suport majoritari dels votants, però que òbviament incomoden a sectors minoritaris. Per exemple, si seria tolerable una pancarta dient “reforcem la sanitat pública”. D’una altra banda, caldria debatre si, fins i tot en el supòsit que l’ordre de despenjar-la fos legítima, resulta proporcionat inhabilitar al President per haver-s’hi negat.
Reduir el debat a si hi ha hagut desobediència és culpabilitzar la dissidència front una ordre de dubtosa legitimitat i un càstig evidentment excessiu. De fet, la democràcia ha avançat ben sovint a cops de desobediència, reivindicant i fins i tot exercint drets fonamentals malgrat l’amenaça de repressions desmesurades.
Una segona tàctica per culpabilitzar la víctima és responsabilitzar-lo de les conseqüències per no haver-se avingut a fer determinades accions: el segrestat morirà si no pagues el segrest i per tant el culpable seràs tu, i no pas l’executor.
En el nostre cas, la inhabilitació comporta uns mesos de govern interí, en un moment especialment inadequat per la pandèmia. El xantatge consistia en que el MHP Torra podia atenuar-ho si convocava eleccions anticipades abans de la sentència. Es pretenia, doncs, fer-lo culpable d’una situació provocada en realitat per la sentència del Tribunal Suprem. Més encara, qui pot evitar el despropòsit és el Tribunal Constitucional si accepta les mesures cautelars del recurs d’empara, com ha fet fins ara en tots els casos d’inhabilitació de polítics en exercici.
En definitiva, intentar culpabilitzar el MHP Torra per haver penjat la pancarta o per no haver convocat eleccions anticipades respon a la típica tàctica repressora de criminalitzar la víctima. Els autèntics culpables són els tribunals i els aparells de l’EE que els hi donen suport.
Col·lectiu Exigents (*)
*El col·lectiu Exigents està format per:
Josep Ferrer, Pere Pugès i Dorca, Alícia Casals, Enric de Vilalta, Jaume Marfany Segalés, Joan Carles Roca, Joan Contijoch, Joan Guarch, Jordi Manyà, Josep Lluís Fernàndez, Pere Oriol Costa Badía, Rosa Mª Quintana Tomàs, Rosa Maria Dumenjó, Virgili Delgado, Miquel Strubell i Trueta, Victor Cucurull, Lluis de Carreras, Ricard Domingo, Marius Calvet
