Salvador Vergés i Tejero.- A ulls de l’indepessimista sembla esvaïda ja del tot, o almenys per a molts anys, aquella flama individual i col.lectiva que ens hagués fet moure muntanyes el 3 d’octubre de fa… Uf, ja fa tres anys? Llavors, i des d’aleshores vergonyosament en massa oportunitats perdudes, no hem gosat acabar de deixar-la encendre del tot, autofrenats per un escenari vital de relatiu benestar que es resisteix mandrós i perplex a ser substituït per un de nou: el de la supervivència. Vaig llegir fa poc que la revolució de Gandhi va triomfar perquè mobilitzava ànimes que no hi tenien ja res a perdre, només a guanyar. Nosaltres, en canvi, hem especulat fins ara creient-nos jugadors del set i mig, temerosos d’anar massa enllà i no poder tornar enrere si ens veiem perduts. Ho volem tot però ho volem sense arriscar-hi massa res, més enllà d’ostentar de tant en tant algun pujadot fugaç i poruc. I mentrestant, aparentment, anem fent -amb permís del coronavirus- vida normal: riem, treballem, juguem, sortim, ens avorrim… Som la granota a qui a poc a poc van bullint: Si just després de la primera gran manifestació independentista haguessin enviat de cop i volta els nostres líders polítics i representants socials a la presó i l’exili, ho hauríem abandonat tot i ens hauríem plantat ferms i permanents al carrer i on hagués calgut. Però ens ho van aplicant de mica en mica, gradualment, com els marca el manual; i tot i que rondinem i amenacem amb mossegar fort, al final res de res, acabem una vegada i una altra assumint i normalitzant la barbàrie repressiva, que cada cop és més gran. Això sí, piulant com si no hi hagués demà, com si la nostra fos la revolta dels ocells. Definitivament derrotats, doncs…? No pas! Res és com sembla, companyes i companys. El que hem viscut o, millor dit, el que ens han fet viure, ha estat i segueix sent massa injust i inhumà com perquè el nostre subconscient ho pugui ja mai oblidar. I allà està, allà dins, el monstre; aquella flama, no ho dubteu, segueix cremant en somort a dintre de cadascú de nosaltres. Vindran fets, potser paraules, qui sap si algun gest imprevist, que just seran la gota que vessarà per fi el vas del nostre maleït i egoïsta conformisme. I aleshores, abonats aquest cop sí per una malaurada crisi econòmica i social que s’acosta galopant furiosa en l’horitzó, sabrem que ha arribat el moment, el moment de l’acció legítima i pacíficament valenta, de recitar segurs la revàlida de la lliçó apresa, de no tornar a decebre’ns mai més a nosaltres mateixos. Aquell dia, convençuts i somrients, ens haurem guanyat per sempre la llibertat. I serem prous, no patiu.
Salvador Vergés i Tejero, 23/08/2020
