Els que pensen que cal cremar-ho tot van guanyant. Amb la inestimable col·laboració de tots els partits independentistes, cal dir-ho. Poden estar contents, perquè aviat no quedarà res del que hem fet durant l’última dècada que es pugui aprofitar. L’Estat només va haver d’activar la repressió a tot carbó i ja no li va caldre fer res més. La resta ho han fet els diferents actors a casa nostra.
L’octubre de 2017? Tot mentida. Els partits? Cap no és independentista. Els líders? Tots ens han traït. El Tsunami? Una estafa, com tot. Les entitats? Totes corresponsables. La premsa? Tota al servei del processisme. La mobilització? Totalment inútil. I així podria seguir. Com si la independència fos bufar i fer ampolles i l’Estat no hagués fet res per impedir-la.
La tesi que el procés d’independència ha estat un gran engany té molts adeptes. Com qualsevol teoria de la conspiració, sempre hi ha gent disposada a comprar-la i fer-ne difusió. Però, en aquest cas, la cosa va molt més enllà. No són pocs els que sostenen que si no som independents és perquè en realitat ningú no ha tengut mai cap intenció de fer res per aconseguir-ho.
De fet, no sé si els que defensen la tesi del gran engany són conscients que qui la va popularitzar va ser ni més ni menys que Manuel Marchena. En efecte, la sentència que va condemnar els líders del procés per sedició va descartar la rebel·lió al·legant que la independència era una “ensoñación”. Dit d’una altra manera, segons el Suprem tot plegat era “un artificio engañoso creado para movilizar a los ciudadanos” però en cap moment no va estar en risc la unitat de l’Estat.
L’1O va ser molt real. Una gran victòria nostra i una derrota sense pal·liatius de l’Estat. Clarament ni la classe política catalana ni l’espanyola no s’esperaven que pogués anar tan bé. Perquè l’èxit va deixar en ridícul el govern de Rajoy i va desbordar la capacitat del govern Puigdemont-Junqueras d’aplicar-ne el resultat. És evident que no es va desplegar el mandat de l’1O, i que alguns no tenien res previst per a fer-ho, però el seu valor continua sent incalculable. I inesborrable.
El 27 d’octubre es va fer la proclamació parlamentària de la independència. Prèviament els diputats havien signat personalment la declaració que va llegir la presidenta Forcadell. Ni la Llei del Referèndum ni la Llei de Transitorietat establien cap formalitat sobre com s’havia de fer. Tampoc ho determina el dret internacional, tot i que la sentència de Kosovo suggereix que no havia de ser un acte formal de les institucions autonòmiques. El fet indiscutible que el govern ja tenia previst acatar el 155 no vol dir que la declaració no fos vàlida ni que no tengui cap valor.
Els partits que sumen més del 50% s’han presentat a les eleccions amb un programa independentista. Per tant, representen i certifiquen que la majoria del país vol la independència. No es guanya res dient que no hi ha ningú que realment sigui independentista. Per denunciar que no faran realitat la República no cal negar la legitimitat parlamentària d’aquest projecte polític. El més important que hem aconseguit, que és a la vegada el més difícil, és assolir una majoria social independentista.
Els mateixos líders que varen gestionar l’octubre del 2017 no ens portaran a la independència. Continuen segrestats per l’Estat, perquè deuen la seua llibertat al govern del PSOE. No són lliures de representar-nos i complir el seu programa (si fos la seua intenció), raó per la qual no poden mantenir-se ni un minut més al capdavant del moviment. Però dir que ens han traït i prou és no entendre el pervers mecanisme que aplica el govern espanyol per anul·lar la voluntat democràtica del poble català.
El Tsunami és un exemple de la immensa capacitat de mobilització de l’independentisme. Va posar l’Estat contra les cordes en diversos fronts i va situar l’independentisme a les portades de tot el món dos anys després de l’1O. Es pot qüestionar l’eslògan de sit and talk que va fer servir i, sobretot, la seua misteriosa desaparició. Però només cal imaginar què hauria passat si l’haguéssim tengut l’octubre del 2017 per posar en valor la seua utilitat.
Podria continuar amb les entitats, que bàsicament tenen els problemes que té el conjunt del moviment. El principal, de fet, és la manca de mobilització, perquè no cal ser molt espavilat per veure que tot anava molt millor quan els carrers eren nostres en tots els sentits (quan estaven inundats dels nostres símbols i de la nostra gent). Fins i tot La Vanguardia havia de repartir el CD de la Diada si volia vendre diaris. El que cal, doncs, és més mobilització, no menys.
Sempre dic que la raó per la qual la independència no es va assolir en absolut demostra que l’estratègia no fos la correcta. El problema no és el que vàrem fer, sinó el que no vàrem fer. Calia seguir pel mateix camí. Qui realment vulgui fer efectiva la independència no pot voler cremar-ho tot. Haurà d’aprofitar bàsicament tots els elements que varen fer possible l’1O. Els aprenentatges, les estratègies, les organitzacions, etc. Denigrar “el procés” no ens farà lliures.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
–Un gran engany? La majoria del país vol la independència?
–Doncs de cara a alliberar-nos del cadascú per ell català i del domini espanyol alhora, la solució pot ser el Pla d’Alliberament Nacional. Aquest:
Primer. Regeneració de l’esperança i la unitat nacionals mitjançant la Federació integral de l’independentisme, amb el màxim nombre possible dels centenars d’entitats nacionalistes existents –i no pas una de sola, ni cinquanta, sinó com més millor– junt amb els més de dos milions de catalans amb l’anhel de llibertat de l’1 d’octubre, així com també amb els del 80 % de partidaris del dret a decidir que hi vulguin ser.
Segon. Empoderament de tots els federats per presentar una allau de Proposicions Legislatives d’Iniciativa Popular, tan ben escollides com perquè totes elles ens siguin favorables, amb l’objectiu que sigui la mateixa hostilitat espanyola la que legitimi una DUI, també, d’Iniciativa Popular. A http://www.carlesllado.cat s’hi pot fullejar aquest Pla d’Alliberament Nacional complet. Som-hi!
Els carrers eren nostres perquè convocàvem amb altaveus al mig de la plaça, com una gran festa inclusiva que ningú es podia perdre.
Ara apaguem els mòbils per organitzar una innocent escampada d’enganxines, com si fos una acció perversa que mereixés la clandestinitat més opaca.
Després de totes les accions admirables que vam dur a terme, ara tot sembla poca cosa. Sobretot, falta l’objectiu.
Cada Ajuntament amb govern de Junts i ERC hauria de promoure una associació pel moviment veïnal per una major igualtat i justicia social, on l’afiliació de ciutadans en dinàmiques assembleàries puguin decidir quines accions a cada, barri, poble ajudarien a regular polítiques propositives a cada Ajuntament per generar majors possibilitats per la gent davant l’atur, l’habitatge, l’educació, la salut, el transport, els serveis socials… polítiques que podran elevar a nivell de tota Catalunya. Només així estaríem organitzats per convocar a nivell de país la major proposta d’igualtat i Justicia Social, el moviment per la Independència de Catalunya. Realment L’estat Espanyol pot anar en contra d’un moviment cívic tant generalitzat per una millora democràtica del bé comú?
Si el POBLE vol, o pot tot.
SOM-HI
Cada Ajuntament amb govern de Junts i ERC hauria de promoure una associació pel moviment veïnal per una major igualtat i justicia social, on l’afiliació de ciutadans en dinàmiques assembleàries puguin decidir quines accions a cada, barri, poble ajudarien a regular polítiques propositives a cada Ajuntament per generar majors possibilitats per la gent davant l’atur, l’habitatge, l’educació, la salut, el transport, els serveis socials… polítiques que podran elevar a nivell de tota Catalunya. Només així estaríem organitzats per convocar a nivell de país la major proposta d’igualtat i Justicia Social, el moviment per la Independència de Catalunya. Realment L’estat Espanyol pot anar en contra d’un moviment cívic tant generalitzat per una millora democràtica del bé comú?
Quanta raó!
Un article boníssim, imprescindible!
Qué bé que ho vau fer i què difícil es posa ara, una costera amunt penosa i amb el vent en contra.
Peró paga la pena que s’intente de nou; mentre s’hi juga el partit de l’amnistia oficialment a la gespa,els afeccionats que abandonen les grades i comencen a fer un equip nou des de fora l’estadi.