Als Països Catalans, i al principat de manera destacada, el món editorial té un importantíssim pes específic. L’arribada de les petites editorials ha remogut el panorama editorial, hi ha aportat iniciatives brillants i la obligat a les grans a moure fitxa. El conglomerat d’empreses editorials més important pel que fa als números, va decidir deixar de ser catalana i traslladar la seva seu a la capital del seu estat. Bé. Però la riquesa d’editorials, autors, llibreries i lectors i lectores es troba certament al marge de planetàries decisions.
Fins i tot, i no es cosa menor en un societat moderna, el president de la Generalitat és ell mateix autor i editor, i la consellera de cultura, també es mou en els àmbits de la lletra impresa. I els dos són persones llegides, com correspon a un indret com el nostre.
El món editorial té una importància cabdal al país, inclús com a indústria cultural, però té un presència discreta als mitjans de comunicació, sobretot els públics. Sembla que no s’ha acabat de trobar la fórmula, diuen tot sovint, una fórmula que deu estar ben amagada i que no es deixa atrapar, de tant que l’han buscada. Sí que han trobar fórmules per als esports en totes les seves diverses ramificacions i fins i tot li han dedicat un canal públic de televisió. Als telenotícies de la nostra, hi ha espai per a altres sectors de la cultura, com els grans festivals musicals —ni que sigui de gent banyant-se en una monumental piscina—, fins a les estrenes setmanals de cinema —bé, algunes estrenes determinades de grans productores, que de la immensa majoria de pel·lícules que fam al país ni ens n’assabentem—. També el teatre té una certa presència als noticiaris de TV3, tant les grans produccions com les més modestes, amb la condició, això sí que es representin a Barcelona, que ja se sap que el territori queda lluny de Sant Joan Despí. De fet, s’han fet programes de gairebé tot, la majoria enginyosos i de gran qualitat, ja foren de castells, de cuina, de cotxes o de vídeos de patacades que es fot la gent i no se l’han de fotre.
El món del llibre per contra no ha acabat de trobar un espai còmode on mantenir-se. Els telenotícies ni en parlen de llibres i quan ho fan és per a oferir espai públic de propaganda editorial als grans noms i a les grans editorials, o als grans esdeveniments, o a algú que es mor i a qui en vida no li van dedicar ni un trist segon d’atenció. Els Pérez-Reverte de torn tenen un minutatge assegurat als mitjans públics catalans, i l’aprofiten, a fe que sí,… abans de tornar a casa pera fer unes piulades o uns articles contra els catalans i Catalunya, que de babaus en tenim una fama. També els sospitosos habituals, els anomenats escriptors mediàtics, tenen assegurada la quota de pantalla. Diria que tenen més presència els autors d’allà o d’aquí que acostumen a carregar contra el país que no pas els autors i els llibres normals. Cert que l’Anna Guitart ha mantingut el llistó elevat, però de manera puntual i heroica. I també sort, que per fi sembla que hem aconseguit que qualsevol cosa relacionada amb la cultura no s’emeti a quarts de tres de la matinada. Tot sovint evoquem programes mítics com Apostrophes de Bernard Pivot, que fa cosmopolita, però fa la sensació que per als dirigents de la cosa és només el bla, bla, bla habitual.
Bé, ara que deuen estar a punt de presentar les programacions de les xarxes de comunicació públiques de cara a la tardor i que tindrem novetats sobre bolets, cotxes, estúpids que tenen un restaurant i que no saben ni fer un peus de porc a la brasa, gent que volta en cotxe taronja buscant les rialles dels pobles més petits; o renovarem el planter d’opinadors de sempre i tothora amb els sospitosos habituals, que també fan llibre per Sant Jordi i que tant poden parlar de la conspiració contra Kennedy que de la darrera sèrie de sobretaula o de les perspectives econòmiques del món mundial… Ara que tot això deu estar a punt de ser presentat, els directius de la casa ja deuen tenir llestos els folis i folis d’argumentari per a justificar que no es parli de llibres al país dels llibres; o faran servir aquella fórmula que bé, potser sí que no hi ha un programa específic que parli de manera objectiva i oberta de tots els llibres, però ja se sap, és un tema transversal del que s’ocupen tots els programes. I tots tant contents.
I cosa a part són alguns dels dits suplements de publicitat, perdó de llibres, de la premsa escrita, que aquí ja directament no és que fem vergonya, és que fem fàstic.
Ramon Moreno
