Aviat farà dos mesos de les eleccions generals del 28 d’abril. Durant aquest temps també s’han celebrat eleccions municipals, europees i autonòmiques en dotze comunitats, i el PSOE encara no ha formalitzat cap pacte d’entre les diverses alternatives que té. Per tant, desconeixem quina majoria parlamentària facilitarà la investidura del candidat Pedro Sánchez. L’única resposta que s’ha donat des del PSOE és la voluntat de crear el que han anomenat un “govern de cooperació” amb Unidas Podemos, és a dir, volen que la formació de Pablo Iglesias no dirigeixi cap cartera ministerial i que només pugui nomenar gent de la seva confiança o del seu entorn ideològic per ocupar algun alt càrrec de l’Administració espanyola.
Sobre aquesta proposta de pacte hi ha opinions de tota mena: n’hi ha que consideren que es queda curta i que convindria fer un veritable govern de coalició, mentre que d’altres asseguren que al PSOE no li cal cap acord amb la formació morada. D’entre aquests últims, n’hi ha que ho justifiquen recordant que durant 10 mesos el PSOE va poder governar amb 38 diputats menys dels que té ara (malgrat que no va poder aprovar els pressupostos) i assegurant que amb quasi el 40% dels diputats del Congrés ja es pot governar en solitari; altres afirmen que és millor governar sol que mal acompanyat (així ho pensen els que consideren que Podemos és una opció política poc seriosa), i també n’hi ha que ho raonen assenyalant que sense cap lligam governamental el PSOE pot pactar amb diverses formacions polítiques per tirar endavant la legislatura (malgrat que Ciudadanos ha reiterat en múltiples ocasions que no pactarà amb Pedro Sánchez i que part de la militància socialista diu “amb Rivera no”).
En tot cas, l’oferiment de fer un “govern de cooperació” és sorprenent. En la majoria dels països europeus, amb una victòria tan curta (a 41 diputats de la majoria absoluta) l’alternativa d’un govern de coalició seria la més plausible i des de l’endemà de les eleccions s’hauria començat a treballar la seva formalització. Però l’Estat espanyol, en canvi, segueix condicionat per la inèrcia de molts anys de bipartidisme i per una visió maniquea de les relacions entre el partit de govern i els partits de l’oposició, i pateix les conseqüències d’una cultura política poc favorable al fenomen coalicional. Així, immersos en una percepció del pacte com a debilitat i en un context hostil als executius compartits, Ciudadanos no ha volgut esdevenir partit frontissa i facilitar acords de govern amb el PSOE o el PP; s’ha volgut evitar la institucionalització de l’espai situat a l’esquerra del PSOE i que Podemos esdevingui soci de govern (no només l’elit econòmica i social, sinó també els quadres del PSOE), i les línies vermelles limitadores de pactes han proliferat en tots els fronts de confrontació política.
A través de la proposta de fer un “govern de cooperació” Pedro Sánchez pretén aconseguir un suport fidel de Podemos durant tota la legislatura sense cedir cap espai de poder polític efectiu. Així, el PSOE descarta que Podemos dirigeixi ministeris i, per tant, que per primera vegada es creï un govern de coalició en l’àmbit estatal; impedeix que els morats estiguin en el Consell de Ministres i participin de manera solidària en l’impuls de l’obra de govern, i rebutja que el partit d’Iglesias assumeixi la màxima responsabilitat política en determinades polítiques sectorials, ja que tots els membres de Podemos del sottogoverno, com indica el seu nom, estarien subordinats a ministres del PSOE. En altres contextos polítics més avesats al fenomen coalicional, es podria pensar que aquesta solució denota massa prepotència per part d’un partit guanyador que ha quedat molt lluny de la majoria absoluta i que menysté al soci que a priori li pot posar més fàcil per consolidar una majoria estable.
Aquells que fa dècades que estudiem les coalicions de govern, sabem que aquesta fórmula és inadequada per a l’estabilitat governamental i pot tenir efectes negatius. Quan es pacten les parcel·les de poder entre partits que volen formar part d’un govern de coalició s’utilitza el criteri del percentatge d’escons que cada força política aporta a la coalició (en aquest cas seria el 75% per al PSOE -123 diputats- i el 25% restant per a Podemos -42 diputats-), i amb aquests percentatges es distribueix el nombre de carteres ministerials (després es fa una negociació, més complicada, per decidir quins ministeris dirigeix cada partit). Posteriorment, es distribueix el sottogoverno, que normalment es fa per criteris verticals, de manera que cada partit nomena els alts càrrecs dels seus departaments ministerials. Però si no es vol un govern de coalició i no es volen negociar carteres, el criteri de distribució del sottogoverno també hauria de ser el del percentatge d’escons que aporta cada partit i, per tant, Podemos hauria de nomenar una quarta part del càrrecs polítics de l’Administració, cosa que dubto que ho permeti el PSOE.
Finalment, aquesta distribució interna dels càrrecs de confiança dels diversos departaments de l’Administració entre dos partits pot tenir tres conseqüències negatives, sobretot quan no es té experiència ni cultura política coalicional. La primera, és la més que probable inflació del sottogoverno, és a dir, el creixement artificial dels càrrecs de confiança política per poder satisfer l’afany de control de determinades àrees de govern. La segona és que la presència de càrrecs polítics de diversos partits dins d’un ministeri genera una relació de desconfiança política intradepartamental que complica l’activitat quotidiana, dificulta l’impuls de polítiques i que fa que el ministre basi la dinàmica política interna en aquells càrrecs que pertanyen al seu partit (PSOE) i aïlli als que pertanyen al partit petit (Podemos). Aquí cal advertir que per sota dels ministres hi ha diversos càrrecs susceptibles d’entrar en aquest repartiment (secretaris d’estat, subsecretaris, secretaris generals, directors generals….) i que tots ells tenen una determinada relació jeràrquica. I la tercera conseqüència és que el partit petit (Podemos), com acabem de veure, tendeix a estar marginat (sobretot, com seria el cas, si no té cap ministre i no participa en el Consell de Ministres) perquè les polítiques que impulsin els seus alts càrrecs sempre estaran condicionades o limitades pel seus superiors jeràrquics i, en última instància, pel ministre, la qual cosa pot generar frustració política i sensació d’ocupar només una quota de poder sense que aquest sigui realment efectiu.
El “govern de cooperació” és una fórmula que neix de l’intent de voler construir un acord de govern entre PSOE i Podemos des del dubte, la desconfiança i el recel, i de fer-ho en un context de polarització i de divisió, a repèl dels poders econòmics i dels grans grups mediàtics, i improvisat des de la inexperiència.
Jordi Matas Dalmases
Catedràtic de Ciència Política de la UB
