El dia de la investidura de Pere Aragonès vaig coincidir amb un vell amic d’Eivissa que conec des que, fa més de 25 anys, vàrem fundar junts les Joventuts d’ERC a les Pitiüses. I mentre ens posàvem al dia sobre les respectives vides, va fer un balanç brillant de la nostra militància independentista: “Recordes la il·lusió que ens feia, quan érem a les JERC, la idea que un dia hi pogués haver un president de la Generalitat d’ERC? Qui ens havia de dir aleshores que arribaria el dia i en comptes de fer-nos il·lusió ens semblaria un retrocés!”
No és un comentari anecdòtic. Crec que la immensa majoria dels meus amics independentistes d’aquella època comparteixen el mateix sentiment. Aleshores pràcticament tots votàvem ERC, perquè era l’únic partit que portava la independència al programa. Actualment, llevat dels que tenen càrrec o vincles orgànics amb el partit, no queda ningú que encara els voti. Almenys que jo sàpiga.
Això mostra una tendència que altres persones han observat en contextos i llocs diferents. Els independentistes que tota la vida havíem votat ERC, ara que hi ha més opcions per triar, hem acabat de forma molt majoritària canviant a altres partits. I és un fenomen relativament recent, que l’he començat a observar des de l’1O i des del canvi de discurs d’ERC.
En efecte, hi ha un perfil d’activista, militant o votant independentista que pot haver canviat diverses vegades de sigles però que no ha canviat mai d’idees. A grans trets, seria el votant que va abandonar ERC durant el segon tripartit, va tornar a votar aquest partit durant el procés, i ara novament se sent enganyat.
No som molts. Amb les magnituds actuals de l’independentisme segur que som una minoria. Però el 2010, els exvotans del principal partit independentista ja sumàvem més de 300 mil persones. En tot cas, segur que som prou per no merèixer la invisibilització o directament la caricaturització i l’insult. Potser un partit que ha arribat a tenir més exvotants que votants hauria de ser més humil i respectuós. Si alguna cosa no som els independentistes de tota la vida que hem deixat de votar ERC és convergents.
En aquest país hi ha massa gent que pretén explicar-ho tot en base a una suposada batalla entre convergents i republicans, que a més no permet a ningu canviar de bàndol. De fet, per als propagandistes de partit és impensable que algú canviï de partit per no canviar d’idees. El que fan ells és pensar el que el seu partit els diu que han de pensar. Capaços de defensar una cosa i la contrària en funció del que convé en cada moment i sempre amatent al què diu l’argumentari oficial.
Afortunadament, fa temps que el catalanisme no està dividit entre convergents i republicans. I, encara que fa menys, també és història el temps en què els independentistes de tota la vida érem inevitablement d’ERC. Aquesta cosa dels convergents i els republicans representa l’esplendor de l’autonomisme. La mantenen viva precisament els que no volen o no saben deixar enrere aquesta etapa tan estèril. És més: crec que només la vella guàrdia autonomista està interessada en mantenir aquesta rivalitat.
La divisió entre convergents i republicans es va capgirant progressivament durant el procés. Segurament amb Junts pel Sí, que pilota el país durant el moment més brillant de l’independentisme, aquestes etiquetes deixen per sempre més de voler dir el que volien dir fins aleshores. Els convergents han canviat per sempre, perquè s’han fet republicans. Com també han canviat els trets d’identitat dels republicans. Ja no representen el mateix que abans, ni els uns ni els altres.
Si el procés ja va anar canviant moltes coses a mesura que avançava, és indiscutible que l’1O ho canvia tot. Voler analitzar la política catalana amb els paràmetres anteriors és no haver entès res. Sense anar més lluny, després de l’1O deixen de tenir significat els anys de militància independentista. Ser independentista de tota la vida ja no és res. Hi ha gent que es va fer independentista aquell dia i ho practica amb més convicció i coherència que alguns que tota la vida han tengut el carnet.
Per mi, la política catalana es defineix ara, de forma decisiva, per l’1O. En concret, pel què cadascú va fer per fer-lo possible i el que ha fet des d’aleshores. I, evidentment, per la fidelitat al mandat de l’1O. Un independentista de tota la vida instal·lat en el marc mental de la derrota i que es dedica a pidolar diàleg no té res a veure amb un altre que manté la moral de victòria. I de convergents n’hi ha que han acabat al PSC i d’altres que són més republicans que els de tota la vida.
L’1O ho canvia tot. Cal entendre els nous paràmetres que en sorgeixen per navegar per la política catalana actual. Altrament et pots perdre en un món on hi ha vells republicans que semblen més convergents que en Duran i Lleida o vells convergents que semblen independentistes de tota la vida. De fet, el partit dels vells republicans es dedica a fer allò que sempre havien fet els convergents: investir i donar estabilitat a governs espanyols a canvi de promeses que no es compliran mai.
Allò que defineix la trajectòria dels independentistes de tota la vida que conec és que mai no han votat el partit del peix al cove, sigui quin sigui. Per això queda tan ridícul que algú intenti defensar estratègies fallides de distensió i diàleg a canvi de res esgrimint el anys de militància independentista. Que portis molts anys a un mateix partit que ha canviat d’estratègia diverses vegades no et dóna autoritat per alliçonar ningú sobre quina és la millor manera de fer la independència.
Els autèntics republicans, avui, no s’identifiquen pels anys de carnet o militància, sinó pel compromís, passat, present i futur, amb l’1O. Els independentistes de tota la vida no hem votat mai al partit que investeix o dona estabilitat als governs espanyols. No som militants d’unes sigles concretes, però tenim en comú que no votam mai al partit favorit de La Vanguardia. I els independentistes fills de l’1O, en aquestes coses no es diferencien dels de tota la vida.
Igual que els nous defensors de la política convergent, que tampoc no es diferencien gaire dels vells.
(*) Josep Costa és politòleg i advocat.
