La última denúncia per discriminació lingüística és de fa unes setmanes i ens arriba de Tavernes de la Valldigna, a la comarca de la Safor. El cas és que als guàrdies civils d’un control de drogues no els va fer gens de gràcia que uns joves als que havien aturat camí del Festivern els parlessin en valencià. Hi va haver prou amb una “bona vesprada” perquè un dels agents desplegués severament el primer manament i el més estúpid de tots referits a la llengua de l’imperi: “A mi me habla en español, que estamos en España”.
La resta se la poden imaginar. Un procés d’identificació penós, la recurrent amenaça d’una visita forçosa al “cuartelillo”, la invocació al delicte de resistència a l’autoritat, la por i l’angoixa… I tot, simplement, per entestar-se en exercir el dret a expressar-se en la llengua del país. Una llengua a ulls veients proscrita i criminalitzada com si el País Valencià fos un remota província americana de l’imperi espanyol poblada d’indígenes als quals cal sotmetre.
Fa uns mesos s’hi donava una situació similar a Elx, al Baix Vinalopó. Aleshores, la víctima va ser un repartidor de menjar a domicili que se les va tenir amb uns agents de la Policia Nacional que van perdre l’oremus davant la insistència d’aquell ciutadà en mantenir la conversa en la llengua del país. Al final se’l van endur a la comissaria i el van denunciar per haver insultat presumptament als agents i per “dirigirse en valenciano”.
Si tirem enrere recordarem també el cas del camioner de Castelló retingut pel mateix motiu per una patrulla de policies nacionals o el del regidor de Podemos de Gata de Gorgos, a la Marina Alta, Jaume Monfort, multat per la Guàrdia Civil del seu poble. L’incident Monfort fins i tot va forçar al conseller Vicent Marzà a exigir al delegat del Gobierno, Juan Carlos Moragues, que guàrdies civils i policies espanyols respectaren els drets lingüístics dels valencianoparlants. Moragues va respondre amb uns elogis jocfloralescos al valencià i tot seguit va tenir la barra de demanar-li al conseller que li organitzés uns cursets per als seus subordinats.
Les discriminacions i els abusos s’hi donen en tot tipus d’administracions dependents de Madrid i per part de tota mena de funcionaris, però, el ben cert és que els de les forces de l’ordre Constitucional i borbònic, se’n duen la palma. Els agents no tenen aturador ni cap mirament. Un dels casos més sonats en aquest sentit va tenir lloc fa tres anys a les portes de les Corts valencianes quan un policia nacional va obligar la vicepresidenta de la Diputació de València, Maria Josep Amigó, a identificar-se per haver-se-li adreçat en valencià. “A mi me habla en castellano…”, es veu que li va ventar l’agent a la flamant electa.
Ni cursets, ni denúncies, ni drets, ni res de res. La ideologia lingüística de l’Estat és la que és i s’aplica de manera immisericorde allà on pot. I ho fa, cal dir, amb el beneplàcit i les pressions de la dreta espanyolista i la complicitat de no pocs sectors de l’esquerra.
L’any passat la Plataforma per la Llengua donava compte de fins a 155 discriminacions greus per part de l’Administració a tot el domini lingüístic des de 2007. La Plataforma, així com d’altres entitats com El Tempir d’Elx, treballen des de fa molt de temps en la protecció dels nostres drets lingüístics en un context hostil i amb unes administracions autonòmiques que miren cap a un altra banda. L’Estat espanyol és tant insensible al reconeixement dels drets de la seva perifèria geogràfica i mental que desanima a qualsevol.
El fet és que encara ara, i des del segle XVIII, es discrimina i es legisla contra el català. L’activista i dirigent polític, Francesc Ferrer i Gironès, recordava en el seu llibre La persecució política de la llengua catalana (1986) que la repressió contra la llengua catalana s’organitzava sempre en aquells reductes on encara continuava viva i amb activitat normalitzada. “Qualsevol norma que prohibeix la utilització de la llengua catalana”, escrivia, “es promulga per a segar-li la vida i, com és natural, s’orienta cap allà on els ciutadans la poden utilitzar”.
La repressió lingüística fa molt més lamentable la situació de feblesa en què es troba la nostra llengua. Els sociolingüistes asseguren que els darrers anys s’han perdut centenars de milers de parlants només a Catalunya. L’Estat i els seus més acèrrims defensors imbuïts d’un nacionalisme inequívoc insisteixen amb vocació imperial en reduir la ciutadania a l’ús d’una única llengua, el castellà. Una insistència que no ve d’ara com tampoc no ve d’ara la urgència i les crides per a impedir l’anorreament del català.
En el seu mític Ara o mai publicat el 1980, Joan Fuster afirmava que als Països Catalans l’idioma comú es trobava geogràficament perplex i indefinit. “No hi ha”, deia, “cap alternativa contra aquesta sinistra maquinació de l’unitarisme espanyolista, si no és una represa àmplia de l’autoconsciència més elemental. I de Salses a Maó, i de Fraga a Elx, i d’on siga on siga, la reclamació del català com a idioma ‘normal’ ha de ser terminant.(…)” I afegia, “(…) si els catalans, els catalanoparlants, dimitim de parlar en català, el saldo serà tenebrós. Ens convertirem ¿en què? No en ‘espanyols’, perquè ja ho érem per definició jurídica, molt abans. ¿En què? (…) ”.
Francesc Viadel
