Context, relat i horitzó

Crec que a aquestes alçades ja no cal explicar que treure la gent al carrer no és només una qüestió de voluntat. Ni tan sols de bona organització o de capacitat d’agitació i propaganda. La mobilització ha de tenir el seu context i, especialment, cal que la gent li trobi un sentit. Aquests factors no es donen ara mateix per a una represa de l’activisme independentista.

No. L’anunciat retorn (i empresonament) de Puigdemont no crea per ell mateix ni el context, ni el relat, ni l’horitzó per tornar a sortir en massa. Evidentment, s’ha especulat durant anys amb una sentència europea favorable que permetés un retorn del president a l’exili en clau de ruptura amb l’Estat. Era un context de conflicte, amb un relat perfectament comprensible i un horitzó clar. Res d’això no es dona en aquests moments.

Un retorn derivat del pacte amb el govern espanyol per aprovar l’amnistia, amb el propòsit de prendre possessió en un Parlament de majoria espanyolista, i sense cap horitzó, no té sentit. Durant la lluita de l’exili, el retorn victoriós dels president de l’1O ningú no el va imaginar així. El Puigdemont elegit diputat de l’oposició aplaudint (o no) la proclamació d’Illa com a president autonòmic, és una imatge humiliant per a la gran majoria d’activistes que es varen creure el relat del retorn.

Sort en tenim que la gent en realitat no hi és, i que no és cert que quan se la convoqui hi tornarà a ser. La majoria de la gent que hi era, afortunadament, ha deixat de mirar les xarxes socials i de compartir notícies per Whatsapp. Perquè un dia ens caldrà que hi tornin a ser, frescos i amb gana de lluitar. Estar pendent de les notícies actualment no motiva ningú més que als incondicionals dels partits.

Un context de conflicte, fins i tot quan és només retòric, mobilitza. L’actual escenari de pacte, normalització i reconciliació, desmobilitza. El que cal, doncs, és polaritzar i confrontar, per fer impossible els pactes amb l’enemic i arraconar tant equidistants com indiferents. Això és el que ajuda a la mobilització. Però no hi ha conflicte ni polarització sense un relat creïble. La mera gesticulació, sense credibilitat, no esperona la lluita, ans al contrari. El relat guanyador es construeix sobre un conflicte real i proposant un horitzó de resolució viable.

Sobre l’absència de context, relat i horitzó no s’hi pot construir res. Ni els partits, ni les entitats, ni ningú. La represa de la mobilització requereix un escenari de conflicte. I si cap representant polític no s’enfronta a l’Estat, la gent es veurà obligada a enfrontar-se també contra els representants polítics. Per tant, no podem anar de la mà de ningú que mantengui pactes amb el govern espanyol. Donar estabilitat parlamentària a l’enemic va contra els propis objectius polítics.

Després de tants relats enganyosos no és fàcil desenvolupar-ne i difondre’n un de creïble. I malgrat tot, és imprescindible. Caldrà que fets i paraules vagin acompassades. Només gent nova o organitzacions noves no ho faran. Perquè la gent, abans de confiar-hi, voldrà posar-les a prova. Parlar de desobeir no s’hi val. Més que dir-ho, cal fer- ho. Aquestes són ara les regles de joc, ens agradi o no.

Finalment, l’horitzó que compartim, la independència, necessita un camí per arribar-hi. Tots sabem per què voldríem anar-hi. Ens hem fet un fart de raonar per què seria tot millor. La gent ara necessita alguna cosa més que això. Ens demana, sobretot, com hi arribarem. Amb quines eines, per quin camí i a quin cost. O més aviat, com li podem garantir que el que estam fent realment ens hi porta. No són bons temps per vendre il·lusions, més aviat cal treballar per enfortir les conviccions.

Els deu anys d’intenses mobilitzacions que varen sorprendre mig món no varen sorgir del voluntarisme d’un moviment que té almenys un segle d’història. Varen sortir d’unes circumstàncies que ara no es donen. Però les podem reconstruir. No tenim alternativa. Tot comença per ser conscients de la nostra força i dedicar-la a recuperar el sentit de tot plegat.

(*) Josep Costa és politòleg i advocat.